Aquest serà el darrer article de l’any 2020 ja quasi tocant a les festes de Nadal. En condicions normals aquesta és una setmana d’activitat frenètica de feina, però també de preparatius per a totes les celebracions que venen. Preparar l’arbre de Nadal, pensar quins regals cal comprar i per a qui, pensar menús diversos per a la infinitat de reunions amb família i amics per a cadascun dels dies que tradicionalment ens solem ajuntar, especialment per acomiadar l’any que acaba i celebrar, amb els millors desitjos, aquell que comença. Aquesta seria la teoria, però enguany la pràctica és bastant més complexa que tot això.

Sovint ens preguntem sobre el sentit de la vida i la societat actual ens empeny, cada dia, a donar valor a aquelles coses que es poden comprar i vendre o que es poden aconseguir de manera fàcil. Com si es tractés d’un joc on les persones no som més que petits peons d’un tauler gegant d’escacs moguts per fils invisibles que marquen les regles del joc. Unes regles que no sempre tenen com a objectiu principal el bé de les persones y de la societat, sinó que tendeixen a tenir una finalitat més economicista que no equitativa des de la perspectiva social.

Després de la gran crisi de finals de la primera dècada del segle XXI vam tenir la sensació de que havíem remuntat i que tot tornaria a aquella “normalitat” referida, no aconseguir una societat més equitativa, respectuosa i inclusiva, sinó orientada de nou al consum ferotge, en tots els sentits del terme. És ben cert que l’ésser humà és dels únics que ensopega una i una altra vegada amb les mateixes pedres i per alguna raó (vull pensar que externa a ell mateix) torta a caure en els mateixos errors. La situació actual és, de nou, la mateixa … més crítica diria jo.

Per molt que els científics donin evidències i senyals d’alarma a la classe dirigent sobre quines són aquelles mesures que s’haurien de prendre sempre acaba sortint la dicotomia entre preservar la vida de la major part de la població o salvar l’economia. Per què es planteja com una contraposició?. Segurament perquè sempre acaba guanyant la visió econòmica més que la social. Per què la gent ha de sortir de casa cada dia? Segurament perquè la immensa majoria si no sortís no podria assegurar el seu sou i si no el pot assegurar la seva vida i la de la seva família cau en picat. No seria millor tenir un pla de contingència on es tinguessin en compte les necessitats reals de la ciutadania?. Si no preservem la seva vida de poc ens servirà salvar l’economia. Qui treballarà?, qui consumirà?

Un altre problema greu que estem tenint en l’actualitat és l’actuació d’una part important de la gent. No respecten les normes, no tenen la precaució de seguir-les per a no fer mal als seus conciutadans, no tenen sensació de perill … i podríem seguir. Segurament, tot i que sempre diem que els mediterranis som gent propera i acollidora no és menys cert que, cada vegada més, cadascú orienta la seva vida des d’una perspectiva més individual que social. Fixem-nos que una gran part de contagis han estat relacionats amb celebracions amb moltes persones o amb l’ús d’espais socials que no estaven ben condicionats.

Les imatges dels darrers caps de setmana ens aboquen, més aviat que tard, a un altre confinament total. Segurament ens el podríem estalviar si prenguéssim consciència de la situació que estem vivint. Tot i així, països que considerem modèlics com Alemanya i Holanda, han tornat a confinar la seva població de manera preventiva. Pot ser hem d’anar mirant al nostre voltant i prenent exemple. Realment, permetrem tornar a la situació del març passat?. Segurament si el comportament de cadascú de manera individual fos el correcte, socialment i col·lectiva tindríem menys problemes i menys perill de rebrots. Un exemple proper en el temps, el primer dia que van obrir les pistes d’esquí s’hi van aplegar 2000 persones. Aquest és un indicatiu clar de que no existeix l’autocontrol. Haurem d’aprendre a posar-nos nosaltres mateixos els límits i no esperar que algú els marqui i imposi des de fora.

Els rebrots del virus, el col·lapse del sistema sanitari, la incapacitat d’assumir les responsabilitats individuals que caldria ens estan portant a una situació social crítica com mai abans l’hem viscuda. Aquesta situació comportarà més bretxes, més desigualtat, menys equitat i, en definitiva, més patiment i menys qualitat de vida. Realment, quines són les coses de primera necessitat?. Aquestes s’han de garantir per a tothom en temps de pandèmia com els actuals. Si s’han de dedicar més diners públics s’hi dediquen. És qüestió de prioritzar-los d’una altra manera. Allò urgent ha de passar per davant d’aquelles altres coses que es consideren importants (des d’una perspectiva econòmica i social). Realment, les polítiques públiques haurien de poder-se orientar en aquesta direcció

No vull, per acabar l’any, que em quedi un article que no desprengui esperança. Tot el contrari, però precisament ara crec que hem de poder desenvolupar la capacitat d’autocrítica i també de reconeixement de tots aquells professionals que s’hi ha deixat la pell (alguns també la vida) per procurar una estabilitat sanitària. Pensem en ells. També, com no podria ser d’una altra manera, el meu reconeixement a tot el sector educatiu per aconseguir que el sistema funcionés des de principis de setembre amb un nivell d’incertesa elevadíssim i amb moltes dificultats, però amb la voluntat d’aconseguir complir, cada dia, els objectius educatius per damunt de qualsevol altra cosa.

Desitjo que passeu un bon Nadal i que l’any 2021 arribi carregat de molta salut i bons moments per poder-los gaudir amb totes aquelles persones que estimem, enguany i durant molts anys. Que això sigui possible és només qüestió de com definim el nostre perímetre d’actuació. Combatre la pandèmia és cosa de tots i totes.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.