Enric Panisello, com un riu, com l’Ebre, ve de lluny. Al llarg del seu trajecte ha rebut aigües de cent serralades i afluents, d’Eric Clapton, de Cohen, de Sabina, d’Aute, de Pablo Milanés, de Silvio Rodríguez, de Krahe, de Serrat, de Quimi Portet, de Lluís Llach…

Amb estes aigües ha regat camps fecunds, els camps de Terrer Roig, de Riu en So… I quan ha calgut ha fet arribar la seua aigua a l’hort de Josep M. Bonet i de molts altres artistes, perquè l’aiguabarreig li agrada. Fins i tot l’aiguabarreig d’estils musicals.

Com el curs final del riu, les aigües generoses d’Enric seguixen alimentant el canal de la Dreta i el de l’Esquerra, Mifos i Sirgadors, i qualsevol séquia que puga portar versos i notes musicals a algun tros de conreu de cançons.

Però Enric va seguint el seu curs, fent fluir, com a cantautor, l’aigua de les seues pròpies cançons. Cançons de la vida, de les coses quotidianes, com una aigua humil, però vivificadora. Cançons com el riu quan passa per la Ribera, pel pas de l’Ase i prop de Pàndols, un riu sinuós com un cos delitós, un riu capaç d’obrir-se camí entre la roca i un riu que a boqueta nit ens recorda en so de pau com li “agrada quan callen els dos bàndols”.

Com el nostre riu, com l’Ebre, Enric es dol i clama davant d’allò que no és just, de les aigües robades, dels sediments escatimats… i, com el riu, vol seguir veient “el cel dins d’un arrossar”. Perquè de vegades, com li passa a Isa a la seua cançó, a força d’agressions “las ilusiones vuelan, y vuelta a empezar”. I no hi ha més remei que seguir lluitant, si cal (i escolteu-ho bé, tothom que sigueu com doña Inés) “con una estrella en mi bandera”.

I el riu vol arribar al mar, fer-se Mediterrània i que les seues aigües abracen altres ribes i fins i tot, potser, arriben a acaronar la mar Negra “al ritmo de un violin”. I les aigües fluvials també volen continuar el seu cicle perenne i vital, per a esdevindre eternament “lo riu és vida”.

Les cançons d’Un ebrenc per a l’eternitat són aigües que ja porten un recorregut al riu d’Enric i que avui arriben fins on som nosaltres. Són aigües que porten tots els llims de la llarga trajectòria del seu riu particular.

Imagineu-vos que estem ara a la vora del riu i ens deixem seduir i acariciar per l’aigua, una aigua que ens diu a cadascú:
“Deixa’t besar… que com més roent, més fidel la besada…” Deixa’t besar per la paraula i la música d’un ebrenc que, fusionat amb mi, vol “vestir d’eternitat”.

NOTA: Este text, escrit arran de la presentació del disc Un ebrenc per a l’eternitat, el primer recull en solitari d’Enric Panisello, vol ser, per extensió, un reconeixement a totes les persones que en estos temps difícils continuen generant productes culturals, a tota la gent que manté viva la cultura, especialment aquella que s’expressa de cara al públic. Al llarg del text, les frases que apareixent entre cometes corresponen a fragments de cançons d’Enric Panisello (“Germà”, “Un ebrenc per a l’eternitat”, “La vida de Isa”, “Carta a Doña Inés”, “Lágrimas en el Mar Negro” i “Mester d’amor”).

Filòleg i historiador.