La jubilació és un acte administratiu pel qual un treballador en actiu passa a una situació passiva laboral, sense treballar, en haver complert l’edat màxima, per malaltia crònica o incapacitat permanent cobrant la resta de la seva vida una pensió contributiva, tal com marca la llei. Per accedir aquesta pensió s’han de tenir cotitzats un màxim de 37 anys per poder jubilar-se als 65 anys , aquesta serà modificada als 67 anys amb una puja progressiva fins el 2027 o un mínim de 15 anys i estar donat d’alta a la Seguretat Social, la pensió contributiva és el resultat de les cotitzacions que ha fet cada treballador a la Seguretat Social.

El que cobrarà cada treballador és una part que s’aplica a la base reguladora de la jubilació depenent el temps que aquest s’hagi cotitzat, aquesta base és el resultat de dividir per 350 les bases de cotització dels 300 mesos anteriors a l’últim treballador i actualitzant-lo des del mes 25 al 300 segons l’ IPC (Increment de Preus al Consum) que hi hagi en cada moment per aquest motiu les proporcions aniran canviant fins el 2027 baixant els mesos que es tenen en compte i el número pel qual es divideixen. A part de la pensió contributiva se’n contempla una de no contributiva per aquells treballadors o persones que no acreditin la renda suficient amb ingressos no superiors a 5.100 euros l’any, tenint en compte si conviuen amb altres persones per aplicar determinats coeficients, totes dues estan fixades i aprovades en els pressupostos generals de l’estat. A l’Estat espanyol hi ha un total de 8,86 milions de jubilats i d’aquests més d’1,6 són a Catalunya segons l’última actualització feta pel Ministeri de Treball al juliol del 2020. Aquest mes s’ha presentat al Congrés de Diputats la tercera renovació del Pacte de Toledo en vint i cinc anys tot un récord d’ineficàcia pels governants del PP que han fet el possible per buidar-lo deixant en una situació econòmica i de drets laborals molt compromesa pels treballadors i que ara amb el govern de coalició es vol esmenar.

El Pacte de Toledo és un consens entre totes les forces polítiques representades al Congrés de Diputats i escollits per sufragi universal amb la finalitat d’estudiar els problemes que afecten a les pensions i la seva sostenibilitat en el temps, el pacte va ser creat l’any 1995 precisament per garantir el sistema públic de pensions. Aquesta renovació va començar fa quatre anys amb la presidència del Congres a càrrec del PP però per la constant dilatació, poc interès i sobretot l’obstrucció dels neoliberals a la Cambra a qualsevol proposta feta per l’oposició va acabar amb el consens fins a dia d’avui que el govern de coalició ha agafat el testimoni convocant-lo i aprovant la restauració del Pacte.

Aquesta nova restauració suposa la derogació de facto de totes les reformes fetes per els neoliberals, amb una línia roja de rebuig del sistema de capitalització de pensions, contemplant totes les reformes a l’alça i creient  que és del tot sostenible, en contra del que creia la dreta i que n’ha fet molta pedagogia negativa a base de mentides. El marc teòric del pacte aprovat al Congrés és bo pels pensionistes , però  la realitat ens fa veure que s’ha aprovat un marc de treball que s’ha d’omplir de propostes que es transformin en lleis, cosa complicada tal com està configurat el Congrés ara mateix, estem a l’inici i caldrà treballar un consens social i polític si volem que aquest sistema de pensions i laboral es posi al dia equiparat als països de la UE i solucionar els importants desafiaments de la Seguretat Social amb el mapa laboral existent, agreujat ara per la Covid-19, per seguir sent un instrument de vertebració, cohesió e inclusió social que serà la garantia de la pau social, l’estabilitat política i sobretot el benestar dels treballadors jubilats que ho mereixen i s’ho han guanyat.