S’acostuma a dir que dels fracassos també se n’obtenen aprenentatges. En el cas de la temporada turística, podríem considerar que aquest estiu això ha estat així. Si atenem els resultats crus, la valoració ha de ser globalment negativa. Amb una davallada de l’activitat històrica, el sector turístic i de l’oci ha estat un dels més afectats per la pandèmia i per la conseqüent limitació de la mobilitat, sobretot la de caire internacional. Amb les dades corresponents als mesos de juliol, agost i setembre del 2020 tancades, la reducció de la demanda a Catalunya ha estat d’entre el 65 i el 75%, en funció de l’indicador de demanda utilitzat.

No obstant, la pandèmia ens ha mostrat que els resultats han anat per barris. Així, a nivell territorial cal subratllar que ha sobresortit la resiliència de marques turístiques com les Terres de l’Ebre i l’Alt-Pirineu i Aran, o com la província de Lleida en el seu conjunt. En el cas de les Terres de l’Ebre, per exemple, la demanda hotelera a l’estiu ha baixat “solament” un 25%, mentre que en el cas del Pirineu i l’Aran, aquesta davallada encara ha estat menor, de només un 12%.

Si ens centrem en les dades turístiques globals, podem constatar que Catalunya ha estat una de les regions més afectades de l’Estat espanyol, només superada per les illes Canàries, Madrid i les Illes Balears. En aquest sentit, i en el cas concret de la província de Tarragona, on la disminució de la demanda hotelera a la Costa Daurada ha estat del 57% en viatgers, podríem tenir la temptació d’afirmar que no s’han fet les coses comparativament bé. Una afirmació que no és certa, ja que amb dades a la mà es pot demostrar que el gruix dels resultats de la temporada turística estan relacionats amb el nivell d’especialització prèvia de cada zona amb el mercat domèstic. És a dir, la temporada els ha anat millor a les marques i províncies catalanes que tradicionalment s’han decantat més per satisfer la demanda domèstica, i això també s’ha notat a la resta de l’Estat.

En aquest sentit, i com a conseqüència d’això, podem dir que els resultats estaven ja predeterminats. Per tant, si aïllem els efectes del pes del mercat internacional en l’estructura de la demanda turística, Catalunya hauria tingut una resiliència per sobre de la mitjana espanyola. De fet, hem pogut constatar que si analitzem les dades del comportament del mercat domèstic al país, la demanda “només” s’ha reduït un 25%, una davallada menor que la del gruix de la resta de regions de l’Estat. Si aïllem el pes del mercat internacional, també la Costa Daurada ha tingut uns resultats propers a la mitjana.

Per una altra banda, als càmpings els hi ha anat clarament millor, amb una resiliència superior a l’hotelera a tot Catalunya, i fins i tot haurien augmentat la demanda un 7% si analitzem l’ocupació en termes del mercat domèstic.

Finalment, el turisme rural ha estat el gran “guanyador” de l’estiu. El nombre de viatgers total que es decanten pels allotjaments de turisme rural només ha baixat un 3% al conjunt de Catalunya respecte l’estiu del 2019, i si analitzem el comportament del mercat domèstic s’observa un increment del 24%. De fet, pel que fa al turisme rural, Catalunya sobresurt i és la segona regió en resiliència pel que fa al mercat total i la primera en el mercat domèstic.

Què hem aprés d’aquest estiu per oblidar? Hem après les bondats dels territoris poc densos, la capacitat de resiliència del mercat domèstic o la capacitat d’atracció del productes basats en la natura. I hem après que les destinacions, totes, s’han de posar les piles en termes d’enfortir la seva resiliència a curt, mig i llarg termini.

Davant la conjuntura actual, alguns experts i opinants han reflexionat sobre l’excessiva dependència econòmica del sector turístic. No puc estar més en desacord. El sector turístic al territori i a Catalunya seguirà sent una locomotora econòmica en el futur, perquè és molt competitiu (internacionalment), perquè ha demostrat sempre que és un sector fort que forma part d’un sector empresarial solvent. No és casualitat que Catalunya encapçali els rànquings de competitivitat turística internacional. El problema no serà que són altres sectors econòmics els que no han fet els deures?

Per ampliar la informació, podeu consultar el document amb l’anàlisi de les dades.

Catedràtic d’Economia i director del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili.