Una de les coses més emocionants que ens passa a la vida és quan prenem la decisió de què volem anar a la estudiar a la Universitat. Superar amb bona nota el batxillerat, superar la selectivitat, encertar amb l’ordre i les carreres que posem a la llista de la preinscripció, aconseguir fer els estudis que havíem imaginat, buscar un lloc per a viure fora de casa … per fi … la independència personal … ja som grans … Ens ha costat tant arribar fins aquest aquí. Sembla que el més difícil ja ho hem superat així que a partir d’aquest moment … el món és tot nostre. Arriba el més de setembre i tots apunt per a la conquesta!

Però enguany, tot i que l’ordre en que s’han produït els fets ha estat el mateix, la realitat ens ha regalat uns temps diferents i l’emergència sanitària derivada de la COVID-19 ens continua complicant cada dia més el nostre pla. Una complicació que ha afectat especialment a tot l’estudiantat universitari que estava preparat i il·lusionat en començar la seva etapa acadèmica d’estudis superiors. No és que a la resta dels cursos no els hagi afectat, que també, però deixeu-me que avui dediqui l’article als de primer.

Res ha estat com havíem imaginat des de fa temps. Ens cal pis?, perquè diuen que no tindrem classes presencials. Però si, millor que el busquem per si de cas. De fet, una mica de presencialitat si que n’hi haurà. Hauré de ser tota la setmana fora o només caldrà anar un parell de dies. Millor que hi siguem tota la setmana, per si de cas, igual la situació es va arreglant i ja serem allí. I amb els companys i companyes de classe, com ens comunicarem si no ens trobem cada dia?. Bé, ja trobarem la manera. La tecnologia i les xarxes tot ho solucionen … no hi ha distàncies. Ah!! i com coneixerem bé als professors i quin contacte tindrem?. Segur que tots tenen el pla a punt per al que pugui passar.

Fins aquí, m’he posat en la pell d’un estudiant de primer curs els mesos abans d’arribar a la universitat i just en el moment de començar el curs. Però la realitat universitària, que conec des de fa més de trenta anys, puc dir que no ha estat molt empàtica amb aquests milers d’estudiants. No ho ha estat ni amb les seves expectatives ni amb les seves necessitats considerant que feien un salt gran des de la seva realitat familiar i acadèmica de proximitat, podríem dir-li de Km0, a una altra totalment nova i desconeguda de la que no tenen referents i punts d’ancoratge. Especialment durant el primer quadrimestre. Si féssim el símil amb el món de l’escalada els més experimentats ens dirien que de cap manera podem iniciar-nos en aquest esport sense algú amb experiència que ens acompanyi, sense començar per una via que ja estigui oberta i, el que és més important, sense l’equip adequat per a que tinguem assegurades totes les mesures que cal. D’una altra manera ens arrisquem a caure en caiguda lliure.

Ara, ens hem de posar a analitzar quina és la situació de la universitat i per què hi comença a haver estudiants de primer que senten que estan en caiguda lliure.

Sempre, els quadrimestres més complexos per a un estudiant són el primer i el darrer de la carrera. En el primer, es tenen molts dubtes sobre si s’ha encertat la carrera, sobre si serà capaç de superar-la, si val la pena assumir el risc. En el darrer, a punt d’incorporar-se al món laboral i professional, també es torna a dubtar si els estudis serviran, realment, per a trobar aquell lloc de treball que havíem imaginat. Però a aquest curs acadèmic hem d’afegir-li una crisi molt gran afegida als dubtes del començament i derivada dels efectes de la pandèmia per a la que les universitats no estem preparades.

No penseu que no estem, cada dia, donant voltes a com aconseguir en un model no presencial i híbrid tot allò que aconseguíem en un model presencial. Com cohesionar al grup, com no perdre el contacte amb els estudiants, com resoldre el tema de la sincronia, com dissenyar les activitats i com aconseguir que tothom segueixi el fil de l’assignatura. Però el que no tenim és ni un bon sistema de tutoria i seguiment acadèmic ni tampoc una estratègia extraordinària que contempli la inversió de recursos complementaris, especialment humans, per poder donar resposta a les necessitats dels estudiants que no tenim a les facultats i que tal com evoluciona la realitat sembla que serà així durant molts de mesos.

Les universitats, hores d’ara, haurien de tenir un pla de formació no presencial que hauria ja d’estar desenvolupant-se perquè durant els mesos d’estiu equips tècnics havíem d’haver-hi treballat. Especialment guies per als estudiants de primer per a que sàpiguen exactament que s’espera d’ells. Més en aquelles assignatures en les que no hi ha presència setmanal. Convertir totes les instal·lacions, no només els CRAIs i les biblioteques, en veritables centres de recursos als que es poguessin adreçar en busca de materials, recursos, orientacions o exemples d’allò que els demanen que facin. Un sistema de tutories on-line, no cal 24h però si de 9 a 21h per a resoldre tots els dubtes tant acadèmics com personals derivats de les incerteses. Un sistema de voluntariat d’estudiants dels darrers cursos que volguessin acompanyar als de primer curs en aquesta dura tascat d’entendre que és la Universitat i que s’espera d’ells a la vegada que donar-los algunes pautes per a que aprenguin a gestionar el seu propi procés d’aprenentatge.

No hi ha prou consciència, de fet, ningú n’ha parlat de que el pas de la secundària a la universitat ha estat, des de sempre, un veritable forat negre ja que mai s’han fet prou esforços per construir els ponts necessaris per a que el pas sigui més amable. No només a nivell de continguts, que també, sinó també a nivell metodològic.

Una altra assignatura pendent ha estat la formació del professorat universitari i especialment en aquest moment com garantir un nivell adequat de desenvolupament de la seva competència digital. Les dues coses s’han de reconduir més aviat que tard i posar la docència al lloc que li correspon. Tenir molta visibilitat i impacte científic és fonamental però assegurar la millor qualitat per a la docència en aquest moments és crític. D’una altra manera la generació dels primers de carrera del curs 2020-21 pot ser una generació perduda en termes acadèmics.

Pot semblar que avui m’ha quedat un article més negatiu que positiu ja que sempre em caracteritzo pel contrari, però no, en realitat he mirat de ser realista des de la perspectiva del sistema universitari. Tenim molta feina per fer i és imprescindible posar-nos-hi quan abans millor.

Per acabar, tinc un missatge per als estudiants de primer que explica el títol de l’article. Us vull dir que aprendre és un bosc, aquesta és una metàfora que acostumo a utilitzar, i que la universitat és precisament això. Mentre sou a secundària us van obrint portes que us porten a llocs concrets, però la Universitat és un bocs immens i molt ric que heu d’aprendre a recórrer per vosaltres mateixos. És evident que ara mateix no tenim prou eines pròpies, però les que no tingueu o trobeu demaneu-les i exigiu-les i per damunt de tot no perdeu aquella il·lusió i aquella força que us ha portat fins aquí. Convertiu el que ara us sembla una amenaça amb una gran oportunitat … la de vèncer als éssers encantats, a vegades malèfics, que hi ha en tot bosc. Ànims!! una vegada vencereu al primer no hi haurà qui us aturi.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.