La notícia, divendres passat, de l’assassinat i decapitació del professor d’història de secundària, Sammuel Paty, a París, per impartir una classe de llibertat d’expressió, ens va commocionar. L’esgarrifança de l’atroç assassinat, en un atac gihadista on hi ha implicades, segons la premsa, més de deu persones, em porta a reflexionar sobre aquest dret a casa nostra i no només en el col·lectiu de docents.
L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, reconeix el dret a la llibertat d’opinió i d’expressió. Tot i això, cada any passa del centenar d’estats que vulneren aquest dret, restringint la llibertat d’expressió al món, malgrat ser un dret fonamental. Ara bé, la llibertat d’expressió no és un dret absolut. Deixa de ser un dret quan infringeix dany o perjudica la intimitat o l’honor d’altres persones o col·lectius, també si incita a l’odi o a la violència. De vegades, qui jutja, no té clars aquests límits, i de vegades s’acusa per delicte d’odi i no n’és. Per exemple els rapers que tenim condemnats o a l’exili, Pablo Hasel i Valtònyc.
Hi ha molts casos a revisar, molts van començar amb acusació i després es van absoldre, per exemple els acudits fets a twiter per l’assassinat de Carrero Blanco, van acabar amb absolució, o l’acusació a professors de la Seu d’Urgell i de Sant Andreu de la Barca, per parlar a classe de l’1 d’octubre, després del referèndum, acusacions que van acabar amb l’arxivament del cas, però que van fer passar un mal son al professorat implicat. També, coneguda per tothom, la inhabilitació del President de la Generalitat, Quim Torra, per una pancarta al balcó del palau de la Generalitat. I molt més.
I els docents, a l’aula, som “usuaris” d’aquest dret a diari, no només a l’assignatura cultura i valors, on d’una manera explícita es treballen els drets dels infants, el dret a la pau, al treball i salari digne, al medi ambient, drets de les persones LGTBI, drets de les minories i de les persones refugiades… I com no, el dret d’opinió i d’expressió. Forma part de la nostra tasca docent l’educació en tots aquests valors i de manera transversal apareixen al currículum de moltes de les assignatures i els hem de debatre quan sorgeixen. Com deia Rosa Luxemburg “La llibertat és sempre i exclusivament sempre llibertat per al que pensa d’una altra forma”.
Si volem una societat crítica, amb criteri i opinió, hem d’ensenyar a ser crític i a opinar de manera fonamentada, en tot cas, no volem una societat submisa i obedient, ja que aquest és el primer pas per al totalitarisme. I tampoc no podem permetre que aquest totalitarisme ens ataqui o ens amenaci. Acabem amb la cita d’Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”.