Espero que l’estiu us hagi estat amable i continueu totes i tots bé de salut. Després del descans, més que necessari, del més d’agost ja torno a ser aquí per a compartir, cada mes, algunes reflexions amb vosaltres.

És evident que el curs acadèmic 2020-21, que ja se l’anomena el curs COVID-19, no serà un any “normal”. De moment, hem de guardar distàncies, portar mascaretes, no canviar d’espais, seguir una sèrie de protocols per accedir i per conviure en els centres educatius, … que fan que el dia a dia no només sigui diferent sinó més complex. Gràcies a l’esforç de la comunitat educativa i, especialment, dels equips directius i dels claustres dels centres, el curs va començar puntualment el dia que s’havia marcat com a inici. Tots, professorat, estudiant i pares estaven emocionats (si em permeteu la paraula) perquè d’alguna manera es recuperava el ritme normal (en temps i espais) d’un curs escolar. Tot i així, i una vegada més, els mitjans de comunicació s’encarreguen d’encetar o de recuperar polèmiques que ja hauríem de tenir superades.

El dissabte es va publicar un article a la premsa, de fet era una entrevista, que van titular: “L’actual bogeria digital és un verí per als nens” que va generar a les xarxes un debat molt interessant i va evidenciar, una vegada més, tots aquells temes que fa temps que tenim sobre la taula i que no acabem de resoldre. En part, perquè crec que no els assumim com cal.

La primera qüestió que crec que s’hauria de resoldre és la de no publicar grans titulars parlant d’educació (en temes mèdics o de salut s’hi miren molt més) que no tingués evidències que demostrin clarament allò que s’està afirmant. Com ja hem dit moltes vegades, la major part dels programes que s’han implementat a Catalunya (també a d’altres parts del món), sobre l’aplicació de la tecnologia a l’educació, no han durat el suficient per tenir prou evidències de la seva efectivitat. Tenim tendència a parlar per intuïció, a vegades per interès, i sovint per totes dues coses. No seria tan difícil determinar tots aquells indicadors que ens poden donar informació de com està l’educació i recollir-les de manera sistemàtica cada curs i, el que és més important, una vegada tenim els resultats aprofitar-los per a repensar, modificar o canviar la realitat si és necessari i convenient. Ah, i el que és fonamental. Que parli d’educació algú que n’entengui … a mi no se m’acudiria parlar de neurociència perquè no en sóc experta, per exemple, però per contra tothom pot parlar d’educació i a més fent afirmacions taxatives sense cap fonament.

En el context digital en el que vivim i connectats com sempre estem a les xarxes i a la tecnologia no seria gens difícil aprofitar tot el nostre rastre digital diari també en termes educatius. Sí, ja sé que el tema de la privadesa, seguretat, i privacitat de les dades complica una mica els processos, però estic segura que hi trobaríem una solució que ho fes possible. De fet, això ens ajudaria a que els adults analògics s’hi miressin una mica més a l’hora de fer afirmacions sobre les accions o els perills als que es veuen sotmesos el xiquets i els joves. Que n’hi ha molts de perills en el context digital?. Ho puc afirmar, però no avancem només dient que hi ha perills. Què pot fer l’educació, i no només l’escola, per a poder preveure’ls i contrarestar-los si cal?. Com sempre us dic hi ha més solucions que problemes afortunadament.

Ara us convido a cadascú a formular-vos aquesta pregunta i a intentar trobar-hi una resposta des de la vostra perspectiva. Realment, el problema de l’educació actual és la tecnologia?. M’ha tornat a sorprendre que per a començar el curs s’hagi recuperat, per enèsima vegada, el debat si tecnologia sí o no, o si pantalles si o no. Què haguéssim fet durant el confinament per emergència sanitària sense dispositius electrònics, ni connexió a la xarxa, si escenaris educatius digitals, ni xarxes socials, … tot hagués estat infinitament més complicat, menys eficient i hauríem perdut, llavors sí, una part del curs escolar. És evident que la presència aporta moltes coses, però la virtualitat també. En general, ni millor ni pitjors unes que les altres. És qüestió, com sempre, de trobar un bon equilibri. En aquest sentit i mentre no recuperem la presencialitat total anirem descobrint que els models híbrids de formació ens ajudaran molt.

Dit tot això, com ja he comentat unes altres vegades, no tot val en contextos tecnològics, no totes les edats necessiten usar les mateixes eines, ni tenen les mateixes habilitats i destreses amb l’ús de la tecnologia. És evident, però, que el nivell d’alfabetització tecnològica dels xiquets i joves és superior a la dels adults. Que ho sigui no vol dir que l’escola no tingui feina, que la té, per aconseguir que tots aquests estudiants passin a ser competents digitals. Aquí està la clau. Si analitzéssim totes les dades que es van generar durant el confinament veuríem que la diferència entre qui va poder seguir el darrer trimestre amb “normalitat” no sempre va tenir a veure amb la tecnologia com artefacte sinó amb el nivell de competència digital tant de l’estudiant com del seu entorn familiar. Per a que això no es torni a repetir seria interessant impulsar un programa per a la ciutadania orientat a aconseguir una bretxa digital cero alfabetitzant a la població adulta.

Per acabar us explicaré una anècdota per a que veieu que sempre que hi ha un canvi que transforma la realitat ens sentim atacats. Fa uns anys, vaig participar a una taula rodona a la Barcelona Mobile World Congress per a parlar de tecnologia i educació. Una de les persones que va compartir sessió amb (i que era representant d’una multinacional de la tecnologia) va llegir un text sobre les amenaces d’una nova tecnologia que havia aparegut. Tota la sala va pensar que es referia als ordinadors quan, en realitat, es referia al bolígraf.

Espero que tingueu/m un bon curs acadèmic ple de reptes que puguem convertir en d’oportunitats.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.