Aquest article, a diferència dels anteriors, l’escric ja desconfinada i amb la mobilitat suficient per anar recuperant una normalitat, que no la normalitat, amb mascareta.

La veritat, és que m’ha costat molt decidir el tema de l’article perquè, tot i que tenia clar que el faria sobre educació, no ha estat immediat trobar l’enfoc. Hi ha tants temes, ara mateix, damunt de la taula que seria impossible tractar-los tots.

Abans, però, cal que comparteixi amb vosaltres una reflexió ràpida sobre la necessitat de positivar el relat sobre educació si volem abordar de manera adequada la situació post-confinament, que no post pandèmia com molts comencen a dir. Sí, és veritat que l’estat d’alarma s’ha aixecat, però cap expert ha dit en cap moment que tinguem una solució fiable per a contrarestar els efectes del virus. Dit això, hem de planificar el futur immediat i a mig termini considerant l’excepcionalitat de la situació. No podem esperar a que tot torni a l’antiga normalitat. Le varetes màgiques només existeixen als contes de fades. També, des del punt de vista de les estratègies comunicatives d’uns i altres convindria deixar de fer titulars de l’estil: “s’ha perdut el curs”, “l’escola no ha donat una resposta social”, “l’escola no és un perill” … i podria seguir i seguir … Mirem, a partir d’ara, de buscar missatge que orientin la realitat educativa cap a solucions, pràctiques d’èxit, orientacions metodològiques per a l’inici de curs, etc.

Posats a imaginar, vaig a imaginar que m’he trobat una làmpada màgica i que puc demanar cinc desigs per a poder millorar la situació educativa actual. Què li demanaria?.

En primer lloc, que ens ajudés a posar a l’educació i també a l’escola al centre de la societat conferint-li la importància política i pressupostària que es mereix. Que sigui una de les partides més elevades del pressupost del País no vol dir que el recursos que se li destinen siguin suficients. De fet, des de que es va aprovar la LEC el pressupost a tendit a la baixa. Mentre no se li donin els recursos que cal no tindrem una educació de primera qualitat.

En segon lloc, que se li doni la importància que té i es mereix al sistema escolar formal (de l’educació infantil a la superior) com l’organització que té la responsabilitat de garantir la millor formació per a les noves generacions. Els centres escolars no són un “parking”, no són un “servei fonamental” sinó que són, haurien de ser, un dret de tots els ciutadans en igualtat de condicions. No sempre, en tots els territoris, està garantit l’equilibri entre places públiques i concertades ni tampoc el sistema de distribució d’aquestes garanteix l’equitat en tots els centres. Per què hem de parlar de centres d’alta complexitat?. El fet educatiu és complex per ell mateix … els centres no haurien de ser-ho si trobéssim els equilibris necessaris. En temps complexos, com els actuals, aquest desequilibri encara ha estat més evident.

En tercer lloc, i vivint en plena era digital, ningú parla, i si ho fa molt de passada, de la necessitat de escurçar la bretxa digital especialment d’accés a la connectivitat i de desenvolupament de la competència digital (la ciutadana, la del professorat i la de l’estudiantat). Per contra, tant a nivell del País com de l’Estat tornem a tenir milers de dispositius preparats (50.000 i 550.000 respectivament) per a fer arribar a les famílies més vulnerables. Algú hauria de fer una mica de memòria, situar-se a finals dels anys 80 amb els programes EAO-TOAM (a Catalunya) i Atenea (a l’Estat Espanyol) i fer un escandall ràpid i quantificar-lo (la xifra que sortiria és astronòmica). A continuació, reflexionar sobre tota la problemàtica derivada d’un desenvolupament de la CD del tot insuficient per part de tots els agents. L’eina no facilita el desenvolupament de la CD i aquesta no té a veure, només, amb l’habilitat instrumental de seu l’ús. És molt més complexa. D’entrada, hauríem de considerar el desenvolupament de les 4 alfabetitzacions que la integren (comunicativa, informacional, multimèdia i tecnològica) al temps que incorporar en el currículum de la formació obligatòria totes aquestes alfabetitzacions. L’amenaça més gran, però, és la de la bretxa cognitiva que està avançant amb una rapidesa esfereïdora i que té a veure amb la incapacitat de construir coneixement i de tenir capacitat crítica tot i tenint accés a les eines digitals.

I el quart desig, té a veure amb la necessitat urgent, no només de respectar i posar en valor a l’escola, sinó de conèixer i reconèixer la tasca del professorat. Em produeix una tristesa infinita veure com hem aplaudit al personal sanitari durant 60 dies, però, per contra, continuem sense valorar l’esforç titànic que ha fet el professorat per poder fer front, en temps real, a una situació per a la que mai l’havia preparat ningú. Per què no expliquem els casos d’èxit, n’hi ha a milers, per què les famílies en lloc de valorar l’esforç dels docents orienten tot el discurs cap a les mancances?. Tenint en compte que tots hem hagut de tele-treballar sense tenir-ne experiència una mica més d’empatia hauria ajudat a aconseguir millors resultats.

Per acabar, un prec als responsables polítics. És necessari considerar l’educació i l’escola com un dels eixos fonamentals i imprescindibles per a construir el millor futur dels possibles i això només s’aconseguirà si orienten les planificacions i les inversions públiques a la millora del benestar ciutadà. Si ens hem des tornar a confinar, per favor, que no es tanquin els centres formatius a pany i clau. Com a poc poden ser centres de recursos. Que no passi el desconfinament dels bars i terrasses per davant del de les escoles. Que no es tanquin dintre de casa a menuts i joves durant dos mesos ja que els efectes col·laterals d’això tardarem molt de temps en contrarestar-los. Mirem d’aprendre lliçons per a no tornar a tenir els mateixos problemes i, el que és més important, les visions centralistes i úniques ajuden poc a garantir la qualitat de vida física i mental de les persones. En aquests casos, l’equitat mal entesa es torna en contra.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.