Abans d’abordar el tema d’avui, si clar serà sobre l’educació, voldria mostrar-vos el meu agraïment més sincer per l’acollida de l’article del mes passat ja que va tenir més de 400 comparticions enregistrades a la plataforma del diari.

En els darrers dies s’han publicat diferents notícies i escrits que han mirat de fer un paral·lelisme entre l’educació i la sanitat i de com hem estat capaços d’assumir, en temps real i a vegades rècord, tota la problemàtica sanitària i no hem estat capaços de fer el mateix amb l’educació tot i que els efectes que s’han generat en aquest àmbit han estat també d’un gran impacte.

He de dir, sé que em repeteixo molt amb aquesta idea, que l’educació continua sense tenir la consideració que cal i d’aquesta manca de consideració es desprenen alguns dels greus problemes actuals i tots els que s’anuncien. Delors (1996) va coordinar un informe que el van titular en la seva traducció al castellà “La educación encierra un tesoro” que mirava de posar en evidència, des del punt de vista de les polítiques públiques, la necessitat de considerar l’educació com l’eix articulador dels països i de les societats. Aquesta idea, tan ben expressada en aquest breu títol, encara no és una realitat. No ho és i tot i que els mitjans de comunicació no han tingut més remei que parlar-ne de cap manera podem considerar que ha estat un punt clau de la informació. Mireu, sinó, els informatius que han continuat dedicant 20’ a cada edició per explicar que no es podien fer les competicions esportives (i així cada dia), però només l’educació ha estat notícia de manera ocasional i, quasi sempre, per a donar informacions negatives més que positives.

Intentaré, en les properes línies, fer una diagnosi molt ràpida i breu de la situació actual i, a continuació, algunes propostes que crec que ens serien d’ajuda. Unes propostes des d’una visió col·lectiva perquè l’educació és responsabilitat de tots. Es parla de “nova normalitat” però jo crec que, si em permeteu, estem i estarem molt lluny de poder parlar de “normalitat” en els propers mesos.

Algunes de les dades que es compartien durant les primeres setmanes deien que més de 55.000 famílies no tenien un accés a la tecnologia que els permetés seguir un procés formatiu (la connexió a la xarxa, els dispositius domèstics, la competència digital de les famílies i dels infants i joves). No tot el professorat tenia, ara això ha canviat molt, un nivell mínim de competència digital i, per tant, les dues primeres setmanes per alguns va ser una missió quasi impossible. Tot i que parlem des de fa anys d’usar la tecnologia en el procés d’ensenyança i aprenentatge la realitat és que la inclusió d’aquesta encara és molt desigual i depèn, en general, del criteri del centre o del professorat. Les famílies, pares i mares, han hagut de fer un doble “salt mortal”. D’una banda teletreballar, tot un repte per algú que cada dia surt de casa i té un lloc laboral presencial, o quedar-se sense feina perquè la seva professió no es podia virtualitzar; d’altra banda, assumir el rol de “professor” quasi a temps complert per donar un cop de mà als fills i filles en el desenvolupament educatiu. No totes les cases tenen espais suficients ni adequats per a que els pares treballin, els fills de diferents edats treballin en activitats i en moments diferents ni tampoc dispositius suficients per poder accedir a aquest món digital que, de sobte, es va convertir en l’única realitat possible.

Tota aquesta situació que he recorregut de manera ràpida, no em puc estendre més, posa encara més pressió sobre un sistema escolar ara mateix en una situació molt caòtica per cinc raons principals. La primera, perquè tot i tenir intuïcions respecte als efectes que la pandèmia ha produït sobre el sistema no se’n tenen prou evidències. La segona, perquè el sistema no estava preparat per poder conjugar la presència i la no presència (i continua sense estar-hi). La tercera, perquè l’economia d’espai que s’ha aplicat des de fa molts anys en la construcció dels centres escolars en planteja ara una realitat crítica quan a la tornada a les aules. La quarta, perquè quasi ningú ha parlat, durant aquest 70 dies, de la necessitat d’orientar la formació del professorat en un altre sentit més enllà d’organitzar infinitat d’accions formatives centrades, de nou, amb les eines més que amb les estratègies i a la metodologia. Finalment, perquè l’emergència ha està tan “brutal”, si em deixeu emprar aquest terme, que prou feina hem tingut tots en poder encarar el dia a dia amb unes mínimes condicions.

Fet tot aquest recorregut arribo a la part de les propostes. Algunes d’elles ja les he fet sense que ningú les hagi considerat, però no per això deixo d’insistir-hi. Ho faré, en forma de punts:

  • Considerar a cada territori tots els recursos disponibles, coordinats des de l’àmbit municipal, per poder generar espais educatius ja des del més de juny juliol (centres escolars, centres educatius (música, dansa, …), equipaments esportius, biblioteques, …) orientats tots cap als objectius formatius que es prioritzin. D’una altra manera, les escoles amb més estudiants no es podran plantejar la tornada presencial. Una educació 360 graus real.
  • Buscar recursos humans que puguin ajudar al professorat dels centres a atendre una situació amb tanta complexitat. Tenim milers d’estudiants a les universitats cursant graus d’educació que poden incorporar-se al sistema. Per què no considerar al “professorat resident” igual que considerem als metges residents?.
  • Aquest suport ha de ser no només per als centres sinó també per a les famílies. Un programa d’acompanyament per aquelles llars on: els pares no tenen prou competència digital, no tenen prou recursos (aparells, connectivitat, …).
  • Crear bancs de recursos o posar a disposició aquells que ja tenim però que s’usen per a altres finalitats. Que des del Govern es pacti amb les operadores de comunicacions per aconseguir tarifes planes amb un cost molt baix o sense cost per aquelles famílies sense recursos.
  • Programes de formació en competència digital ciutadana, per a la població en general, i en competència digital docent per al professorat per a poder garantir un nivell mínim d’habilitat en l’ús dels recursos digitals per part de tothom.

Tots aquests punts emmarcats en un pla de Govern interdepartamental on tots treballin en la direcció de donar resposta a l’emergència educativa. Cadascú des del seu àmbit de competència i aportant-hi tots els recursos humans, materials i econòmics que puguin per fer evident a la ciutadania del País que per a ells “L’educació és un tresor”.

Catedràtica de Tecnologia Educativa Universitat Rovira i Virgili.