Em diuen Anna, però podria ser la Montse o l’Albert. Tinc 52 anys. Visc amb la meva parella i tinc dos filles adolescents. Fa uns dies em trobava una mica malament. Res de greu, mal de panxa, diarrea, febrícula, una mica de tos i poca gana. Per seguretat, vaig decidir anar al CAP del meu poble, només per si de cas. I aquí va començar el meu malson.

De seguida es va sospitar que podria tenir el Covid-19 i, a partir de llavors, vaig perdre els meus drets fonamentals de ciutadana. No em van deixar posar en contacte amb ningú. Em van traslladar en ambulància a un hospital de la zona. D’amagat vaig trucar a la família, per a ells, també començava una odissea de soledat, incomprensió i molta, molta, por de perdre’m.

Després d’aquesta trucada i, quan es va acabar la bateria, em vaig quedar aïllada del món i, sobretot, dels meus. No podia recordar l’olor de les meves filles, ni la dolçor dels llavis del meu home.

Tampoc el frec suau de les mans dels meus éssers estimats. Tot eren bates, desinfectant, malaltia, angoixa, cansament, i por, molta por.

Els professionals sanitaris, feien tot el que podien i més, molt més. Massa tenint en compte els pocs recursos de què disposaven, maleïdes retallades. Ara aquestes es pagaven amb infectats i morts.

I jo, al cap de dos setmanes de soledat, sense saber com estaven els de casa, sense saber si els hauria infectat, sense saber si estaven vius, vaig ser traslladada a un hotel. Finalment vaig poder trucar la família, estaven bé. Em van portar roba i el carregador. Ara estic amb una altra dona, desconeguda i l’espera com jo, que puguem tornar a casa. He tingut sort.

De fet, podria haver sigut l’Enric, o potser era el Pere, res, un avi que vivia a una residència i ha mort. Bé, ha mort sol. Sol mentre els de casa no paraven de buscar-lo. Necessitaven dir-li un últim t’estimo. No ha pogut ser. Malgrat els seus esforços se l’han emportat sota l’etiqueta d’un número i, anònimament, l’han incinerat en una altra comunitat autònoma. Els familiars ja mai més no el podran veure, ja no podran donar-li per última vegada la mà.

Potser això que ens passa és una pandèmia. Potser sí que són unes mesures encertades. Potser és cert que tot plegat fa molta por i hem de tenir molta cura. Però haurem de repensar si darrera les màscares encara ens queda certa humanitat. Necessitem dignificar els professionals sanitaris i necessitem, sobretot, recuperar-nos, perquè som persones, no números i menys encara criminals.

Pintora i psicòloga, amb ulls inquiets aprenent de la vida…