A vegades, no sempre, quan veus una escena d’una pel·lícula et trasllades a una altra dimensió, una dimensió on et submergeix absort en un somni que va seduint-te. L’altre dia, veient una escena d’una pel·lícula, on el predomini del món occidental s’imposava a la vida oriental, em va succeir això mateix. Era una d’aquelles escenes on es mostrava com una societat d’un país oriental lluitava per mantenir les seves costums centenàries, com intentaven que la seva cultura més tradicional, no acabés perdent-se per una altra forana que res tenia a veure amb la seva.

Haig de reconèixer, que molts cops he pensat que la occidentalització com a imposició de la visió social i cultural del món occidental ha estat un dels grans mals de la globalització. I ho penso per que tot és analitzat sota la mateixa mirada, i baix el mateix prisma, com si fos quelcom superior a totes les demès formes d’entendre el món que ens envolta.

Però el fet de fons, i el que em va fer somniar despert, no és aquest, si no el que estem predisposats a canviar com a societat, sobre que hem aprés de tot plegat aquests dos mesos.

Per que si, aquests dies hem vist com la natura anava obrint-se pas als espais buits que deixàvem a les nostres ciutats i als nostres pobles, observàvem com aigües arreu del món es feien de cop cristallines, o com la contaminació de les grans ciutats anava disminuint cada dia que passava sense aquell eixam de vehicles a l’asfalt, sigui el que sigui, a la gent, enganxada a les pantalles dels seus dispositius, se’ls il·luminaven els ulls en veure com tot plegat podria servir per alguna cosa.

Però, estarem disposats a canviar el nostre sistema productiu per que sigui més respectuós amb el medi ambient? Canviàrem els nostres sistemes de transports per altres menys contaminants? Es faran polítiques en aquest sentit per provocar un canvi global?

El nostre sistema econòmic s’ha fet miques en molts sectors econòmics, i amb ells, l’economia familiar de moltes llars que encara estaven aixecant-se de la crisi del 2008. Ens hem quedat atònits en veure com el nostre sistema sanitari es col·lapsava a uns extrems insofribles per a totes les persones que hi treballaven, hem comprovat com el sistema educatiu no estava preparat per al e-educació, això si, amb uns mestres compromesos a solventar-ho per que els seus alumnes obtinguessin els objectius educatius.

I segueixen els dubtes, canviarà el sistema de treball cap a una conciliació familiar efectiva? Es podrà ja realitzar teletreball amb condicions? Prepararem el sistema educatiu pel mateix? Tindrem el sistema sanitari que hem conegut o serà diferent?

Aquest dies, ens hem alineat, almenys la gran majoria de la ciutadania, a totes les demandes que ens feien els nostres governants, però, ara que comença a veure’s una mica de llum, i com inici del final d’aquest mal tràngol, començo a dubtar si haurem aprés de tot plegat, em pregunto si canviarà el sistema de presa de decisions o, en canvi, intentarem seguir com si no hagués passat res.
En el primer moment de deixar-nos obrir les portes vam sortir corrent a fer esport, a les platges, a jugar amb els infants o a passejar amb la gent gran, entre altres coses més, la base era poder sortir de les quatre parets que començaven a caure’ns damunt dels nostres caps. En aquest segon tret de sortida, i l’obertura d’algunes activitats econòmiques, veiem altre cop com sortim a les terrasses dels bars per omplir-nos de somriures amb una beguda a la mà entre amics i familiars per parlar, per retrobar-nos de forma física, però alhora, també veiem com la ciutadania ha començat a portar aquesta nova peça de roba que ens tapava la boca, qui sap si serà moda de vestimenta a curt termini, però que ens la trèiem per que ens molestava per respirar i per tenir converses, però també, he vist que s’anava pels carrers agrupats i amb una relaxació superior a la que caldria.

Mentrestant, hem pogut observar com el govern espanyol amb l’Estat d’Alarma ha fet tots els escarafalls possibles per un retorn a la centralització del poder transferit a l’Estat autonòmic, hem vist com la transparència administrativa s’ha fet més opaca sense ruboritzar-se cap dels responsables a donar la informació, com els Estats de tot el món s’han tancat en si mateixos oblidant el món global.

He llegit com els transports públics tindran problemes per sostenir el sistema per la por dels ciutadans i la concepció de que els vehicles particulars són més segur, però també com els governs parlen de una reconstrucció econòmica, sense fer cap referència a un canvi del sistema productiu. Ens hem implicat en tot, en canvi, sento molt poc sobre polítiques més participatives.
Hem aprés moltes coses aquests dies, la nostra fragilitat com a éssers humans, una natura que ens dona tocs d’atenció del que ens pot passar si no canviem, hem aprés que tothom som necessaris, hem vist que s’han de prendre decisions ràpides, i que per aquestes necessitem de líders amb mentalitat de co-responsabilitat, però alhora, no tinc tant clar si hem aprés que hem de bescanviar tothom certs cromos per seguir endavant.