“Caminar és una crida perquè ens deslliurem de tot allò que ens lliga a la societat —la feina, la família, les amistats, les ambicions— i ens aboquem a una vida solitària i tan salvatge com sigui possible”. Aquestes són unes paraules de la Marina Espasa a la introducció que va fer del llibre Caminar (que també va traduir) de Henry David Thoreau, publicat per Angle Editorial el 2017. Després de tants de dies tancats a casa hem pogut tornar a caminar, a caminar llarg, primer per l’entorn més proper i després ja una mica més enllà.
Hem començat anomenant Thoreau: “Hauríem d’avançar sempre, fins en la més discreta de les passejades, a l’atzar, amb un autèntic esperit aventurer immortal”, però també pensadors clàssics hi han fer referència, hi han escrit i hi han reflexionat per dir-nos que caminar esdevé part de l’activitat de l’intel·lecte, de l’acostament a la natura com a fet inherent al jo. També William Hazlitt i Robert Louis Stevenson van escriure L’art de caminar, del qual podem destacar la importància que donen al silenci, la qual cosa implica sovint caminar sol. A la literatura catalana tenim Josep Maria Espinàs i els seus llibres de viatges i els “A peu per…” un fum de llocs, tot i que la introspecció no era el que cercava l’autor.
Caminar ens permet pensar, com si caminar i pensar foren sinònims, pensem dialogant amb nosaltres mateixes i per fer-ho necessitem d’un temps i d’un espai que caminar ens ofereix. Però caminar també és connexió amb el territori, amb el paisatge, és coneixement també, com fer comunitat quan anem en colla, és art i exploració artística, és compartir l’espai públic, és ecològic i sostenible, és aprenentatge vital, és cuidar-nos el cos i és amor, amor a la natura. I un acte de llibertat: “La caminada s’ha de fer sol, doncs la llibertat és essencial; un ha de ser lliure d’aturar-se i de continuar, de seguir aquest camí o aquest altre i perquè cadascú ha de caminar al seu propi ritme” segons R.L. Stevenson.
Ara hem d’emprendre un camí nou, farcit d’incerteses. Al nostre camí hi ha aflorat la pobresa, ja la teníem però ara més i més cruel; ha crescut el neguit; s’evidencia la pèrdua de drets i llibertats… Un canvi d’època per fer camí juntes, on la sororitat, la solidaritat, el suport mutu, l’empatia no han de ser paraules buides de contingut sinó accions reals que ens permetin de crear xarxes de resistència i, sobretot, que siguin les nostres companyes de caminada. El passeig esdevé costerut, pedregós i difícil, salvatge; No és el primer ni serà l’últim.