Roger Pla Farnós és un metge i cirurgià amb un currículum extraordinari en l’àmbit de la Salut. A més de les dues llicenciatures obtingudes l’any 1977, té dues diplomatures ESADE en gestió hospitalària. Actualment, ja jubilat (66 anys), segueix l’actualitat del coronavirus amb un criteri propi que es fonamenta en tres pilars: el virus és un fenomen “natural”, cal que el binomi polític-expert funcione, i cal planificar el model de salut i econòmic.

Ens parlem per primer cop, cara a cara per conversar, gràcies a l’skype, tot i que tots som originaris d’un municipi dels mitjans del Montsià, Santa Bàrbara. Feia temps que li seguia la pita però és ara quan he tingut l’oportunitat de coneixer-lo gràcies a aquesta primera entrevista, que molt probablement no serà la última.

Fins al setembre de 2018 va ser el director dels Serveis Territorials de Salut al Camp de Tarragona, i entre els anys 2008 i 2011 va ser el gerent de l’ICS a les Terres de l’Ebre. És un expert en la malaltia del càncer: autor del Pla Director d’Oncologia a Catalunya 2004-2006. També ha treballat amb càrrecs de responsabilitat als hospitals de Bellvitge, Sant Joan de Reus o Ruanda, i és autor de múltiples publicacions en l’àmbit de la Salut.

Continua fent de professor associat a la URV. Reconeix que a les Terres de l’Ebre se’ls ha d’aportar més serveis per “equitat”, i a la vegada és un gran defensor del projecte Catalunya Sud – Regió del Coneixement.

PREGUNTA: Ens hem citat en aquesta conversa per a parlar de salut en el context del confinament del coronavirus. Com veu la situació?

RESPOSTA: A mi m’agradaria dir, molt categòricament, que allò que està passant, la epidèmia provocada per un virus, és un fenomen natural. És la mateixa naturalesa dels virus el que ho provoca. Totes aquestes teories de què si els rats penats,, de què si els xinesos volen dominar el mercat, o si han estat els americans, o que si són els laboratoris que volen introduir vacunes… tot això, com diem allà baix, són fantasmades, són imaginacions, fabulacions. Sobretot cal no donar crèdit a això.

P: La teoria que vostè dóna per bona quina és?

R: Hi ha la teoria de què els virus són sers que tenen la seva vida pròpia i que funcionen quan a ells els ho sembla, en funció de qui els té hostatjats a casa. Passa el mateix que al camp. Quan ve el puó? Ve a unes èpoques determinades. Els virus ja se sap que venen en aquestes èpoques determinades, probablement d’acord amb el seu mateix cicle vital.

P: Però aquest té alguna cosa d’excepcional, fins al punt de què la gent el considera com l’origen d’una tercera guerra mundial perquè té un abast planetari?

R: El que té de nou aquest virus és que no ens coneixem. Nosaltres no el coneixíem i ell no ens coneix a nosaltres. I nosaltres som molt sensibles i emmalaltim més. Què va passar amb els nadius americans quan nosaltres vam anar allà a conquerir-los? Que es va provocar una mortalitat impressionant arran del virus del xarampió, que ells no el coneixien. Fixa’t. Jo encara sóc de la generació en la qual, quan el meu germà va agafar el xarampió, a mi em van posar amb ell a la seva habitació, amb perill d’infectar-me, tal com va passar. Però em vaig curar perquè amb el xarampió ja érem vells coneguts.

“És una conradicció que esperem la vacuna del coronavirus, però no ens vacunem davant la grip estacional, tot i que provoca 9.000 morts a l’any a Espanya”

P: Descartant llavors les teories de la conspiració, creu que en aquest any o divuit mesos que es posa de termini, el podrem vèncer amb la vacuna el dia que arribi? Hem de resignar-nos que el passarem tots i que a l’octubre hi haurà una segona onada?

R: Crec que acabarem tenint una vacuna sí. I també crec que acabarem tenint rebrots. Estic convençut. Però fixa’t quines contradiccions. Ara estem buscant una vacuna, i en canvi, davant la grip, no ens posem la seva vacuna, quan la grip és un virus cosí-germà d’aquest i mata 9.000 persones cada any a Espanya. I tot i així no ens vacunem perquè ara hi ha la teoria, també no-científica, de què si les vacunes fan mal, de què si són un negoci i tot això. Cal intentar ser una mica racionals.

P: Què diria a la gent que cal fer mentre no arribem al final del coronavirus?

R: Vaig fer un article on vaig dir que penso jo des del sofà de casa, i que faria jo si em toques manar…

P: Sí, el vaig llegir. I em va sorprendre que vostè es posava en el lloc del dirigent polític que ha de decidir, i contràriament al que fa la majoria de la gent, no criticava el que fan. Per què?

R: Clarament aquesta és la meva posició. En l’àmbit personal em sembla que la millor opció és una mescla, una barreja, entre el que han fet els coreans i el que han fet a Suècia, o a Alemanya i Suècia. Però això és la teoria, i l’altra cosa és la realitat, allò que has de fer. Crec que si m’hagués tocat decidir, no haguera decidit molt més diferent que allò que estan fent les autoritats ara. Jo que faig? Doncs seguir fil per randa les indicacions de les autoritats sanitàries.

P: I com pot explicar, perquè la gent ho entengui, perquè hi havia tantes mancances, tan poca previsió d’elements bàsics, no dic ja per a tota la població mundial, però si almenys per al personal sanitari. Això és normal? És una qüestió d’economia?

R: Amb això sí que podria ser crític. Però deixa’m fer primer una introducció. L’expert i el polític. L’expert i el polític són dos actors que es necessiten. Però l’última decisió l’ha de prendre el polític. I hem de reivindicar la política. I hem de criticar als mals polítics. Què ha passat durant cert temps a aquesta Catalunya nostra, i a Espanya? Que aquests equips d’experts i polítics no van a l’hora. La planificació… Tu podries preguntar: ho haguéssem pogut prevenir? Home clar! Si planifiquéssem correctament. I què vol dir planificar? Planificar vol dir, saber què necessita la gent, què pot arribar a necessitar la gent en una catàstrofe de terrorisme, o epidèmica. I quants recursos tenim i com ens preparem.I això fa temps que no es fa!

P: Com a mínim deu anys, els deu anys de les retallades famoses, no?

R: No, no. Jo crec que aniríem més enllà de les retallades. Perquè deixa’m dir-te que una cosa. Si ara em preguntessis si les retallades estaven ben fetes o mal fetes, jo diria, home, sempre que hi ha retallades et quedes amb menys recursos. Però el problema que tenim, i cal que tots en seguéssem molt conscients, és que no avaluem les coses que fem. Les coses que planifiquem s’ha d’avaluar, s’ha de veure si realment els recursos emprats serveixen per a alguna cosa. Posaré l’exemple de les cataractes. Avui en dia es fan, valen uns diners, en deu minuts estàs a casa, tot va molt bé, i jo pregunto: algú ha avaluat si al cap de cinc anys aquella persona hi veu bé, és autònoma, continua vivint, li ha servit d’alguna cosa aquella intervenció, ha empitjorat, oque ha passat durant aquell temps? Clar, d’això no es dóna cap explicació. O les mateixes pròtesi de genoll. A les Terres de l’Ebre hi ha molta gent que pateix d’articulacions, de pròtesi de maluc, o de genoll…, però s’ha d’avaluar què passa al cap de 5 anys. Estan bé o van en cadira de rodes o ballen una jota? La pròtesi al Verge de la Cinta quan costa? I a Tarragona? O al Vall d’Hebron i al Clínic? Clar, ningú ho avalua. Per tant, no sabrem si les retallades han comportat estalviar o han estat un desastre en l’àmbit de planificació perquè no s’ha de mesurar allò que s’inverteix. Hi ha països d’Europa que això ho fan bé, altres mitjanament bé, i natros ho fem bastant malament.

“Nosaltres no volem ser la Xina. Volem ser una democràcia amb uns bons polítics… I caldria posar instruments per a que siguen els millors”

P: A futur, quines receptes aprendrem del que ha passat ara? Quines receptes faria vostè des de les seves reflexions?

R: Jo diria, possiblement, el següent: reivindicar la política. Posar instruments perquè els polítics siguin els millors d’entre nosaltres. Després: reivindicar la democràcia. A veure. D’aquestes crisis els que en surten reforçats són els demagogs, els populistes i les dictadures. Ara vol semblar que la Xina ho ha resolt millor que nosaltres. No, no! Nosaltres no volem ser la Xina. Volem ser una democràcia amb uns bons polítics i ser conscients, com a societat, que això de començar a demanar que posin, que perdonin… No.no. Nosaltres, la gent de les Terres de l’Ebre, ho sabem molt bé. Les coses són com són. No hi ha més cera que la que crema. Sabem que les coses vénen de l’esforç. I que per a invertí, perquè ens duguen, s’han de posar diners. Cal reivindicar els impostos, hem de pagar impostos. Hem de reivindicar no defraudar, i la planificació i les coses ben fetes. Jo diria: política, polítics, democràcia i responsabilitats per part de tots.

P: Sent vostè originari de Santa Bàrbara, igual que jo, i tenint en compte com es va fer el poble a ell mateix, m’està dient que ara toca agafar altre cop l’aixada d’eixobrir i començar a picar la malesa per a construir un nou model?

R: (riu) Jo el que crec és que, és molt fàcil criticar als polítics, però aquella frase de què tenim el que ens mereixem, és real, tenim els polítics que ens mereixem. I ara toca tornar a entendre la vida d’una forma a com era abans. La meva iaia que deia: mira, no tires més el braç que la màniga, és més ric el que guanya com 2 i gasta com a 1, que el guanya com a 7 i gasta com a 6. Perquè això són tres collites estalviades, afegia el meu iaio! Són una sèrie de recomanacions molt importants. N’hi havia una altra que explicava el meu pare. I deia això: un pare té 3 fills, a un li dóna la terra, a l’altre li dóna un ofici, i al tercer el fa capellà o militar. Això és de macroeconomia bàsica. D’una banda la producció, de l’altra la tecnologia i el desenvolupament, i desprès els serveis. I els serveis, és a dir, la policia, els metges, els mestres…, han de ser una tercera part d’una societat. No podem ser una societat de funcionaris.

“L’Hospital Verge de la Cinta? Jo sóc partidari del model anglès, d’anar reformant i millorant allò que tenim… Però si, a l’Ebre li falta equitat”

P: Voldria aprofitar la part final de l’entrevista per parlar de temes més relacionats amb les Terres de l’Ebre. Com ens veu en l’àmbit sanitari i econòmic? I entrant en un tema concret, també voldria saber si és més partidari d’ampliar l’hospital Verge de la Cinta, o de fer-ne un de nou? És un tema que estava a debat al territori, poc abans de la crisi del coronavirus.

R: Primera resposta i molt clara. Jo sóc un gran defensor de l’equitat, i això vol dir la igualtat d’oportunitats. Però no sóc un defensor de la igualtat de resultats. El primer que diria és que les Terres de l’Ebre han de millorar en equitat. És a dir, és un territori, són una gent, als que no els estem oferint un nivell d’equitat amb la mitja que tocaria. Per tant, estem en desavantatge. Després, sobre l’hospital. Jo sóc més partidari del model anglès, d’anar reformant i retocant el que tenim. Això d’esborrar-ho tot i començar de nou, no. Jo crec que, invertint com en una casa, si la casa és sòlida, és millor anar ampliant, invertint i millorant. I en l’hospital s’ha d’invertir, sí, abans de fer-ne un de nou.

P: En registres i índex de coronavirus, som el territori amb menys afectats. Com veu aquest tema?

R: Si volem tindre un sistema sanitari com el que li correspon al moment en el qual estem, segle XXI, Terres de l’Ebre no pot planificar i pensar per si sola. Ni tampoc el Camp de Tarragona ho pot fer per si sola. És a dir, en aquest moment, el nostre nivell de sistema sanitari està per sota del que podríem tenir d’acord amb el que ja està escrit, d’acord amb una Catalunya Sud racó o regió del coneixement.

“M’encantaria col.laborar en el projecte ‘Catalunya Sud – Regió del Coneixement… És d’un alt nivell polític”

P: Ha parlat en 3 o 4 ocasions de planificació. Qui pensa que l’hauria de portar a terme?

R: La planificació l’han de portar a terme els experts, però la presa de decisions l’han de fer els polítics. És a dir, hi ha una part que és molt tècnica, el nombre d’habitants, l’edat, les patologies associades, la densitat, el nivell socioeconòmic, el nivell cultural… Tot això són dades que les han de manegar els tècnics. Però després, si a aquest Camp de Tarragona s’ha d’invertir en infraestructures, o amb indústria o amb agricultura i tal, això és una decisió política.

P: Feia temps, un any o 2, que no sentia parlar d’aquesta Catalunya Sud, Regió del Coneixement, un tema que l’anterior president de la Diputació va impulsar i liderar al final de la seva etapa política. Sap perquè fa temps que no se’n parla? Sap si està al calaix aquest projecte, ha decaigut?

R: Crec que la Diputació, amb el senyor Josep Poblet, va tirar endavant aquest projecte. i el considero un projecte polític d’una maduresa política molt important. El va encarregar a un professional, el professor Xavier Grau, exrector de la URV, al costat de un grup d’experts que vam dissenyar polítiques d’un projecte realment important per als dos territoris, Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona. I crec que ara estem a un nivell polític molt més baix. I això és el que ens passa: que en lloc d’anar corregint l’anterior i aprofitar el bo, normalment el polític de baix nivell allò que fan és que, al no adonar-se del que ha passat, esborren el que hi ha i vinga, sant tornem-hi!

P: Què ressaltaria d’aquest projecte perquè el consideri tan important. Recordo que es presentava com una suma de factors que converteixen la Catalunya Sud, com una zona equiparable en potencial a qualsevol de les millors regions socioeconòmiques d’Europa.

R: Sí. I és un plantejament actual. Perquè la mateixa Comunitat Econòmica Europea diu que els llocs on s’han de prendre les decisions és a llocs on el volum de població, el PIB i el coneixement és com el nostre. Tot això ho tenim, cas d’un PIB altíssim, major que Girona. I tenim el coneixement, que és la Universitat Rovira i Virgili. Llavors, les decisions s’han de prendre en l’àmbit de 860.000 habitants com sumem natros. Aquest és el punt clau. I això és una recomanació de la UE. El que passa és que això comporta un replantejament de la presa de decisions a Catalunya i a Espanya. És d’un nivell polític alt.

Periodista.