Els grans oblidats, els autònoms. Desconec els ratis entre els treballadors autònoms i els que ho fan per compte aliè (règim general), dels altre països d’Europa. Però a Catalunya tenim un 16% d’autònoms (sectors agrícola, industrial, construcció i serveis), respecte un 84% que ho fem per compte aliè. Una quinta part aproximadament de la població activa de Catalunya, per diferents motius ha esdevingut autònom. Ens em d’imaginar que el treballador autònom de tota la vida, és l’equivalen al que avui dia en diem emprenedors. En canvi, els de compte aliè som els qui ‘només servim per treballar’, tot i que alguns d’aquests també els hi paguen per pensar (en funció de la formació i/o càrrec).

Aquesta divisió també te una interpretació política, en forma de vots. El treballador autònom sol pensar que un govern de caire conservador, li afavorirà més que no pas un de progressista. Ja que els autònoms no tenen atur, baixes (de menys de quinze dies), vacances remunerades… En contra, els treballadors de compte aliè, creuen que un govern progressista que creu amb la millora del benestar social i la igualtat li serà més propici. De fet te certa lògica. Ara bé, no se si els autònoms van notar molta milloria amb l’últim govern conservador del PP, la veritat. Demanar per demanar una bona estratègia seria que, un govern progressista apliques mesures atractives per fomentar de forma efectiva l’augment i consolidació dels autònoms. No val fer vivers d’empreses a tort i a dret.

Tothom hem tingut relacions professionals amb autònoms. Amb el meus cas, aquestes relacions sempre han segut més productives, eficients i professionals que les mantingudes amb treballadors no autònoms. Per no nombrar les que he tingut amb algunes persones que atenen a les finestres de l’administració pública. Poder es que a uns els hi va els sou i al altres…als altres els hi es totalment indiferent. No m’agrada generalitzar, però no m’he n’he pogut estar. Tot i que sóc fan dels autònoms, deixeu-me diu una gran realitat. Els treballadors que treballem per compte aliè també paguem molts impostos, si molts. Si sumo: l’import en concepte d’IRPF, més aportació a l’atur, aportació a contingències comuns i l’IRFP que paga l’empresa, aquest suma representa un 40% del total. Si un 40%, no m’he equivocat. Un 40% son impostos i un 60% a la butxaca del treballador. D’aquest suculent percentatge poder bé l’interès els governs, al potenciar més el compte aliè que no pas l’autònom… qui sap.

Després d’aquestes reflexions, com ha societat ens podríem preguntar que volem: Tenir un país amb gent emprenedora o gent que ‘només serveix per treballar’? Segurament com totes les coses, l’equilibri és la solució. Però si m’ho permeteu les ments que pensen, sempre son ben vingudes a un país del segle XXI.

Autor: