Els constitucionals drets de manifestació i expressió han quedat obertament qüestionats per la via dels fets repressius i seria fàcil, des d’un punt de la causalitat, afirmar que això ha limitat efectivament la predisposició a la mobilització de la gent. Però si analitzem les últimes onades de protesta i reivindicació de l’independentisme, per exemple com a resposta a la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem, crec que la repressió més aviat atia el suflé. Una altra cosa és que, des del punt de vista soberanista, la impotència, la falta d’unitat o la inaccessibilitat dels objectius últims estiga restant oxigen a la flama. Però, pel que fa a l’eix sobre el qual vull reflexionar, que és la capacitat de mobilització com a societat, d’aixecar el cul del sofà, crec que la causa independentista ocupa prou espai del marc mental col·lectiu actual, tant a favor com en contra, com per a afirmar que és una excepció a la dificultat que altres causes –legítimes i justes sense discussió- tenen a l’hora de fer sortir la gent al carrer. 

Em referixo per exemple a la baixa capacitat de convocatòria que han tingut en les darreres setmanes la manifestació que es va fer a Tarragona contra la gestió del risc químic i de la seguretat laboral al Tarragonès –arran del greu accident al complex del polígon sud- o la concentració que va tenir lloc a l’Aldea contra el retrocés vergonyant que el renovat i ansiejat corredor del mediterrani ha suposat per als serveis ferroviaris de les Terres de l’Ebre. En el primer cas, la qüestió és de prou magnitud i prou transversal com perquè haguessen acudit a la cita alguns centenars o milers de persones més, més enllà dels treballadors del sector que, això sí, van fer un seguiment massiu de la convocatòria de vaga. En el segon, el tema és de prou calat agreujant, ja no només com a usuaris sinó com a territori, com perquè no fossen els polítics, com així va ser, els que finalment van sostenir i dignificar la convocatòria de la plataforma Trens Dignes. Els polítics als quals sovint adrecem les nostres reclamacions i titllem de distants amb el carrer. Els polítics que -en algun cas i per no dixar a ningú sense qüestionar- estan darrere de la pancarta –sovint per electoralisme- i alhora al volant de les competències en regionals, per molt que el traspàs des de l’Estat a la Generalitat no s’haja fet com deu mana, etcètera, etcètera. La qüestió és que si no hagués estat pels polítics, la convocatòria hagués estat gairebé un fracàs. 

On vull arribar? Doncs que fora de les causes inqüestionables que en cada cicle vital col·lectiu viu a flor de pell cada societat, local, regional o nacional, i que acostumen a reduir-se a una de sola que ho plena i ho esquitxa tot  –ho va ser, afortunadament, l’antitransvasisme a les Terres de l’Ebre pel tombant de segle- hi ha altres causes carregades de raons que, pel que siga, potser per l’excés d’estímuls amb el qual ens bombardegen les xarxes socials, no tenen la complicitat efectiva de la gent. Perquè si la gent no és capaç de mobilitzar-se, deu ser que no ho considera prou important. Però, aleshores, amb quina força reclamem què? Potser, al final, moltes vegades, tenim el que ens mereixem.