A principis de segle, la Miliana rondava els cent-seixanta habitants i disposava d’una escola i d’una fonda per als viatgers, els quals solien parar a la Miliana per passar-hi la nit durant les llargues travessies.
Finalment, cap als anys 30 es va produir una allau de migració cap a pobles més grans o ciutats a la recerca de noves oportunitats, ja que la vida al camp era precària i mal pagada. Així, la Miliana va esdevindre un poble abandonat.
En Marc, d’Ulldecona, i la seua dona Wendy, originària d’Escòcia, tot just havien acabat el doctorat quan van decidir deixar Terrassa i comprar-se un solar a la Miliana per instal·lar-s’hi. Així, l’any 2003 va començar el repoblament. Al cap de poc van arribar Rafael, d’Alcanar, juntament amb M. Carmen, d’Ulldecona, que van comprar una casa i la van rehabilitar. De mica en mica, el poble es va anar arreglant i, d’aquesta manera, la seua gent es va començar a organitzar, com si fos una única família.
Ja en aquell moment, moltes de les cases de la Miliana eren propietat de gent d’Ulldecona, que es deixava veure pel poble durant els caps de setmana i a l’estiu, o bé hi tenia cases de camp. A més a més, pels voltants de la Miliana també hi ha finques com ara la d’una empresa holandesa que encara avui té granges de porcs. Entre tota aquesta gent es va portar endavant la iniciativa d’electrificació de la Miliana i l’Ajuntament d’Ulldecona va emprendre’n el procés. Per aconseguir-ho només calia un requisit: que el poble tingués un mínim de vint-i-cinc persones empadronades, ja fossen residents del poble amb propietat als afores o bé persones amb segona residència a la Miliana. D’aquesta manera, la Miliana va obtindre la consideració de nucli urbà.
Després d’assolir el primer gran repte, la Miliana s’ha anat posant al dia a poc a poc i ara fa dos anys que ja té aigua i clavegueram. La segona fase d’aquesta instal·lació consta de la implantació d’un sistema de depuració natural que funciona amb plantes, ja que es creu que aquest mètode podria funcionar molt bé en aquest espai. No obstant, aquesta és una obra complexa i encara s’han de demanar les subvencions oportunes per tal de tirar-la endavant.
El reportatge sencer, a l’edició en paper del Setmanari L’EBRE
