El 19 de desembre de l’any 1996, Vicent González i Lizondo queia fulminat durant una sessió de les Corts Valencianes. Màxim dirigent d’Unió Valenciana, el que havia estat president de la cambra va patir un infart que acabaria costant-li la vida quatre dies després. Tan sols va durar un any i mig al front de la institució, morint inclús repudiat pels integrants del seu partit. Tot i això, i sense que ell mai ho arribés a saber, el llegat de González i Lizondo ha marcat inconfusiblement el context sociopolític valencià fins a dues dècades després. Fins ara, concretament.
Tot es remunta a l’any anterior de la seva mort, el 1995. Mentre El Corte Inglés comprava les Galerías Preciados i Oasis tornava a rebentar les llistes musicals amb Champagne Supernova, l’empresa avícola de Federico Fèlix, acollia, al centre de València, l’acord entre el Partit Popular d’Eduardo Zaplana i la Unió Valenciana de González Lizondo que més tard acabaria coneixent-se com el pacte del pollastre. “Hem decidit a qui li correspon el pit i a qui la cuixa”, va declarar el valencianista a la premsa moments després de segellar el govern valencià conservador. Imperceptible per als analistes de llavors, el pacte del pollastre va forçar la progressiva conquesta del País Valencià per part d’un Partit Popular que va absorbir sense tan sols pestanyejar la ideologia anticatalanista i ultraconservadora d’Unió Valenciana.
Un PP que ara encapçala els rànquings d’imputats, que ha estat intervingut per la Fiscalia i que llinda al nord amb el cas Fabra; al sud, amb el cas Brugal; i al centre, amb els casos Emarsa i Taula. Un PP que acabaria reconvertint la realitat valenciana de l’albufera i els arrossars en una bombolla fictícia de luxe i llengua castellana. És ara, vint anys després, que el govern bipartit del PSPV i Compromís ha decidit llençar ‘Orgull de ser valencians’, una campanya de rentat de cara per oblidar el passat de finances turbulentes i anticatalanisme ranci viscut pel País Valencià.
Per a tots els gustos
Marta Sorlí (Compromís) és una de les diputades més joves al Congrés en el que ha sigut el període més curt del legislatiu espanyol. Té clar que el vídeo vol trencar “amb la marca de corrupció i ostentació que havia projectat el Partit Popular i que no es correspon amb la realitat del que són els valencians i les valencianes”. Critica durament la gestió dels 20 anys enrere i assegura, triomfal: “Per fi els hem fet fora”. Una visió que, obviament, no comparteix el regidor vinarossenc del PP, Lluís Gandia, qui associa la mala imatge del País Valencià a “les campanyes frontals que tant el PSPV com Compromís han dut a terme contra els governs populars”. Un enfocament que el mandatari reforça al·legant que “prova del partidisme d’aquesta campanya és que la junta electoral ha obligat a retirar el vídeo de la Generalitat per ser expressament crític amb el PP en aquest context preelectoral”.
Anem més enllà. El vídeo, que es pot consultar a través de Youtube, també ha despertat l’interès d’analistes i experts en comunicació política i representants del món cultural. Per exemple, el també vinarossenc Josep Àngel Guimerà, professor de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura que part de la problemàtica identitària del País Valencià rau en la manca de processos comunicatius propis. “La imatge gestada pels grans mitjans des de Madrid ha dificultat que els valencians tinguen una concepció clara i positiva d’ells mateixos perquè veuen que són un exemple constant de corrupció i malversació de fons públics”.
Salvador Peiró, politòleg i sociòleg, afegeix que “sembla que l’objectiu de la Generalitat és ara canviar els efectes de dos dècades de mandats del PP, que han silenciat la identitat valenciana, tan propera a l’ebrenca i a la catalana”.
Identitat, però, que va d’un extrem a un altre en funció de l’òptica en què es mira. El tira i arronsa del País Valencià, ara cap a Madrid, ara cap a Barcelona, segueix més viu que mai. Tot i que, per primera vegada, hi ha qui té clar que després de la tempesta, sempre ve la festa.
De Puig a Puigdemont
La primera trobada institucional entre el president Carles Puigdemont i el seu homòleg valencià, Ximo Puig, va posar damunt la taula la necessitat de pressionar Madrid per impulsar el corredor del Mediterrani. La trobada, la primera que ambdós duen a terme com a mandataris, va servir per iniciar el desgel de les relacions institucionals entre els dos governs.