La última novel.la de Miquel Esteve, “Amor sense món” (Navona 2023), explora la relació entre la jueva Hannah Arent i Martin Heidegger, filòsof i membre actiu del partit nazi. L’alemany, disset anys més gran que la Hannah, va ser el seu professor a la universitat i allí es van enamorar. Només iniciar la lectura se’m va despertar la curiositat per l’obra del filòsof, “Ser i Temps” publicada el 1927. I alhora també pels llibres i articles de la Hannah Arent. Aquesta relació, que treu espurnes per totes bandes, ens mostra a dos dels pensadors més importants del segle XX.
Hannah Arent, crec, i es la meva opinió, és una de les ments més brillants i incisives de la filosofia política del segle passat. Gràcies a ella tenim aquella idea de “La banalitat del Mal”, incorporada al nostre ADN cultural i exposada al llibre “Eichmann a Jerusalem, 1963”. Llegir a Martin Heidegger, entendre’l de veritat, no és gens, però gens fàcil. Amb la seva obra. “Ser i Temps” qüestiona tot el procés filosòfic d’occident. Crea el seu propi llenguatge incorporant paraules noves com el Dasein, que es tradueix com “El Ser aquí”. El filòsof torna a posar el problema del Ser a la filosofia. És a dir, torna més de 2.300 anys enrere, i es fa les mateixes preguntes que es feien els filòsofs presocràtics. Què és del Ser? Però la qüestió del Dasein, va més enllà del rescat d’aquest moment del despertar de la filosofia, per què implica coses més profundes, forces interiors, ocultes, i especialment tot un procés de desaprendre.
Martin Heidegger va a l’origen del pensament occidental, la Grècia clàssica, és un enamorat d’aquesta època. El passat. En canvi la Hannah Arent fa un salt endavant, va al futur, amb aquesta idea que presenta l’ésser humà capaç d’assolir les cotes més altes de la maldat. Un ciutadà honrat, bona persona, que ha rebut una educació universitària, que paga el seus impostos, en determinades circumstàncies socials i polítiques, és capaç de convertir-se en el pitjor dels monstres. La banalitat del mal travessa el present més actual, només cal entrar a les xarxes i comprovar-ho.
Si volem parlar de la novel·la “Amor sense món”, a més de situar-nos als escenaris de ficció és imprescindible tenir sempre present l’entorn social i mental dels dos protagonistes principals. El narrador ha d’estar dins de la psicologia, la ment i el cor de dos pensadors d’una alçada intel·lectual elevada, coneguda i estudiada i, al mateix temps, contextualitzar amb un moment històric que ha significat un punt d’inflexió en el procés polític dels Estats democràtics, espacialment a occident. En cap moment de la novel.la he tingut la sensació que l’autor entrés en territori pantanós. He fluït amb els diàlegs. Les posicions antagòniques dels personatges no són artificioses, tenen infinitat de matisos. No és la tòpica lluita del Mal contra el Bé. El Martin i la Hannah m’han semblat autèntics, de carn i ossos, amb sentiments, manies, defectes i virtuts. Humans. Els salts temporals i l’austeritat de la prosa, en aquest sentit, han ajudat a fer versemblant el desenvolupament de la trama i això es treball d’orfebreria narrativa, mèrit de l’autor. Als andamis interns de l’obra hi ha dos bigues mestre ben definides: Martin i la Hannah, que dialoguen fins al final del llibre i l’autor te l’habilitat, subtil, de traslladar-nos els diàlegs a lectores i lectors i el més probable, tal com m’ha passat a mi, és que el diàleg continuï acabada la lectura, més enllà del llibre.
Miquel Esteve, en el transfons de la ficció, i reitero, segons la meva opinió, ens planteja el binomi d’una dualitat antagònica entre contraris que es complementen. El Ying i el Yang s’atreuen i es repel·leixen, ensems, creant una altra mena d’energia.
El Martin Heidegger, segons es mostra a la novel.la, al final de la seva vida, entrarà al territori de la poesia. Això queda palès també a la darrera carta que escriu al pensador català Salvador Panikkar, amb qui mantenia discussions filosòfiques, quan li envia una copia manuscrita del poema “Sprache”:
Llenguatge
Quan esdevindran les paraules
de nou paraula?
Quan romandrà el vent en un gir revelador?
Quan les paraules, donació llunyana,
diguin
—no signifiquin mitjançant el designar—,
quan mostrant portin
al lloc
primordial i propici
—tradició arrelant els mortals—
on ens crida el so de la calma,
on la dis-posició auroralment-pensada
s’alça flexible i clara.
Miquel Esteve, en el transfons de la ficció, i reitero, segons la meva opinió, ens planteja el binomi d’una dualitat antagònica entre contraris que es complementen. El Ying i el Yang s’atreuen i es repel·leixen, ensems, creant una altra mena d’energia. De fet ens trobem al centre del vòrtex de les apories clàssiques de Zenó de l’escola d’Elea, fundada per Parmènides que és el defensor de la Unitat indivisible del Ser, i la impossibilitat de tot moviment. Aquí situo M. Heidegger, en aquesta concepció del “Ser” monolítica que, des del punt de vista de l’evolució, no ha canviat en més de dos mil anys. El concepte del “Ser” i la pregunta sobre el “Ser” en essència, tot i que ha estat un discurs presents en la metafísica de tots els tems, bàsicament no ha variat de la font original jònica d’on el filòsof alemany la va pouar i rescatar.
El paper central i protagonista, al meu entendre, és el de la Hannah. Ella és la que porta tot el pes de la relació afectiva i intel·lectual. Ella és la que coneix i sap com és el Martin, fins i tot molt més que ell mateix
A l’altra cara de la moneda, Heràclit, Panta rhei, el del riu que mai no és el mateix, el sempre fluent, la idea que tot està sempre en perpetu canvi. Aquí situo, al meu imaginari, a la Hannah Arent que evoluciona constantment, fins i tot es mal interpretada pels propis correligionaris jueus quan publica “Eichmann a Jerusalem”. I malgrat aquesta radical dualitat, (amb tots els matisos i complexitats que vulgueu), hi ha una atracció magnètica entre els dos éssers.
El paper central i protagonista, al meu entendre, és el de la Hannah. Ella és la que porta tot el pes de la relació afectiva i intel·lectual. Ella és la que coneix i sap com és el Martin, fins i tot molt més que ell mateix. Hi ha un tint de condescendència, o tal vegada de pietat?, per part de la Hannah, que et sacseja les entranyes, quan es presenta l’orgullós filòsof, una ment privilegiada, sens dubte, que viu tancat al seu univers d’idees, incapaç d’admetre que la seva alumna i amant es fica al seu nivell intel·lectual i en l’aspecte sociopolític el supera.
A la novel·la despunta com un iceberg la polèmica del pensador alemany, entre partidaris i detractors, que s’allarga fins al nostres dies. Als dos bàndols hi ha eminents filòsofs. Arguments i teories solides. La contradicció, la lluita dels contraris persegueix a Heidegger enllà de la mort. Uns el consideren un nazi de cap a peus, convençut antisemita, un cínic. Altres, com la Hannah Arent, afirmen que el seu pas pel partit nazi és un error personal, que se’n va penedir en privat. Mai ho va fer en públic. Per què? La novel·la no respon la pregunta, no pot fer-ho, és clar i evident, però sí que queda suggerit, l’orgull, la supèrbia, el supremacisme racista ari, encobert? El tancament a la torre de marfil de l’alterós Heidegger, difícil d’explicar, com la causa, el per què mai no es va retractar del seu pas pel partit nazi, ni va condemnar l’holocaust públicament. Aquestes ombres i també les llums són presents en diferents aspectes de la trama de la novel.la, tot i que l’autor juga el paper de l’espectador que contempla i escolta els protagonistes i això s’agraeix perquè deixa un ampli marge per a la nostra interpretació.
Des de l’òptica de simple lector, busco als llibres quelcom indefinible. En realitat no sé exactament el que busco (algú ho sap?) Però ja no em val només divertir-me, passar-ho bé llegint. Quan agafo una novel·la entre les mans, la considero un ésser viu, autònom de la mare que la va engendrar. No és el producte d’una Intel·ligència Artificial. No i radicalment no! Ha de tenir ànima, guspira. No és tampoc una pel·lícula de Hollywood que només pretén impressionar-nos amb una acció trepidant i efectes especials al·lucinants. No. La novel.la de Miquel Esteve busca altres expectatives i per això respira perplexitat a l’hora d’acarar el conflicte, el diàleg de fons entre els amants, que no només s’expressa quan estan parlant entre ells.
Tota lectura és una experiència irrepetible, única, intransferible, i per això és tan interessant parlar dels llibres, és una forma d’acostament entre persones, intel·lectes i emocions
En el meu cas particular, “Amor sense món” m’ha portat a pouar dins la ment dos pensadors cabdals del segle passat, i per això he trigat molt més temps a llegir-la, perquè l’he expandit amb pantalles que van més enllà del llibre. I no me’n penedeixo, al contrari, li estic agraït a l’autor. Aquesta ha estat la meva experiència. Tota lectura és una experiència irrepetible, única, intransferible, i per això és tan interessant parlar dels llibres, és una forma d’acostament entre persones, intel·lectes i emocions. De totes formes “Amor sense Món”, és i s’ha de llegir com una historia d’amor entre un nazi i una jueva, un pensador i la seva alumna fascinada per la seva intel·ligència i per alguna cosa més que queda sempre al lliure albir dels ulls que llegeixen. Té moltes capes de lectura i això és molt bo perquè et permet ficar diferents velocitats i cadascú pot triar la seva. I totes tenen la mateixa alçada. No cal ser un expert en filosofia del segle XX, no. Només cal tenir una mica de sensibilitat i la mania o el vici (droga dura) de llegir.
Una altra evidència que entronca amb la “banalitat del mal” , per a mi, és l’èxit dels “influencers” i més concretament dels anomenats “fatchatubers”
L’actualitat del pensament de la Hannah Arent és una evidencia a tota llum, només cal entrar a les xarxes i comprovar-ho. El jardí de l’Edèn de la mentida, i l’encant per la falsificació virtual, sense límits ni ètica de cap classe. O la manipulació descarada. Només cal buscar qualsevol producte a Internet i al moment ens bombardegen per totes bandes amb ofertes del mateix producte. Una altra evidència que entronca amb la “banalitat del mal” , per a mi, és l’èxit dels “influencers” i més concretament dels anomenats “fatchatubers”. Tots militants d’extrema dreta, amb un discurs racista, masclista, supremacista, etc, que triomfa amb centenars de milers de seguidor de la generació Z. Una generació de joves fins als 25 anys que, suposadament, han rebut als Instituts, la informació històrica de l’holocaust, del franquisme, etc, i malgrat tot son una legió d’extrema dreta “ultra” disposada a sortir al carrer i fer qualsevol barbaritat. Les expectatives polítiques de l’Europa actual mostren un augment més que significatiu d’aquesta tendència. He escoltat una hipòtesi que situa els dos pols: Putin i Tram, com una possible reencarnació del pacte entre Hitler i Stalin, previ a la II guerra mundial. La vella Europa no acaba d’aixecar el cap. I tan Putin com Tram estan afavorint l’augment d’una extrema dreta radical al cor de la Unió Europea. La comparació no és meva i ja no és un desgavell, ni una exageració pensar això.
Pel que fa al Martin Heidegger, (entenc, i si m’erro, si us plau facin-m’ho saber) enfoca l’atenció i la comprensió en l’autoconsciència d’aquest estat genuí del naixement de la filosofia a Jònia (Grècia), “el Ser”. Just en el moment del despertar, amb l’admiració, la sorpresa innocent i la pregunta del per què? Quin és l’origen? . Una vegada assumit aquest nivell primigeni, podrem accedir a un estat d’exegesi previ als pensaments abstractes: la matemàtic, la lògica, la ciència i els seus complexos llenguatges. A partir d’aquí, l’actitud vital, emocional i d’estudi del coneixement del filòsof, que queda molt ben reflectida a la novel.la “Amor sense món”, entronca també amb un corrent creixent de la ciència dels nostres dies. Parlo d’una concepció de la ciència apriorística, tancada en si mateixa, amb el seu propi llenguatge críptic, inintel·ligible per a la gran majoria de mortals. L’autèntica investigació científica super especialitzada dels nostres dies, reclosa als seus temples, s’allunya de la concepció holística de l’humanisme clàssic. I no té res a veure amb el fals periodisme científic que corre per les xarxes i no saps mai què és el que et volen vendre. Sempre hi ha excepcions, és clar.
Miquel Esteve no és només un escriptor valent. Va molt més enllà. Em refereixo al tòpic : ha tingut la gosadia!. La valentia de narrar una relació entre dos grans pensadors del segle XX. Una relació que no ha novel·lat ningú abans, que jo sàpiga?. Amb un deix de tendresa, un polsim d’ironia, (Xantipa, la dona de Sòcrates). A estones també morbosa, quan la matrona nazi, es fica pel mig de la relació entre el professor, el seu marit, i l’alumna. I l’amor, l’espurna que neix entre la jueva i el filòsof nazi perdura. Aquí és on l’autor s’agafa per explicar-nos la història d’una paradoxa que només l’amor pot explicar. S’agraeix la força de contenció del narrador. I també hi detecto la voluntat de l’autor a mostrar-nos com aquestes dos ments, dos intel·ligències privilegiades, al llarg dels anys, aprenen una de l’altra, hi ha una transferència d’idees en els dos sentits, encara que sigui d’una forma callada i mai acceptada per Heidegger, tancat al seu valhala d’idees filosòfiques.
Algun dia les màquines seran més humanes que els humans?
El llibre fa salts en el temps, i ens explica la història amb aquella càrrega de mort i brutalitat mai vista d’una Segona Guerra Mundial ja acabada, que ja ha desenterrat les tombes de la vergonya. Una Segona Guerra Mundial que l’extrema dreta actual ha amputat del seu discurs públic. La novel.la ens fa viure, insisteixo, la paradoxa d’un enamorament a l’escenari crepuscular de la intel·lectualitat europea del segle passat, que és la baula anterior a la virtualitat, els multiversos i la multidimensionalitat de les intel·ligències artificials dels nostres dies. I ens obre la porta a la reflexió. El pensament nazi, la puresa de la raça ària, aquesta eficiència asèptica i perfecta, de maquina implacable i amoral en l’extermini d’humans, no sé per quina raó, però em fa pensar en una Intel·ligència Artificial, sense sentiments ni empatia. Fa feredat pensar que ja no és ciència ficció, perquè aquestes IA que tenim als mòbils i als ordenadors de casa, avui ja suplanten els humans, amb models de llenguatges narratius eficients. Llegir llibres escrits per dones i homes biològics, autèntics, únics, irrepetibles, amb defectes i virtuts, sentiments, anhels, frustracions, odis, amors, empaties, pietat, maldat, misericòrdia, llibertat…, i no sé quantes coses més, és un antídot contra el virus letal de la deshumanització que s’acosta. Llegir llibres escrits per autèntics éssers humans de carn i ossos podria convertir-se en un acte de rebel·lió i heretgia (terrorisme emocional i visceral) contra la religió de la ciència asèptica, del Post-Sistema virtual de Corporacions i Estats corromputs, viciats, infectats, amb agendes caducades.
Podran en un futur els models de llenguatge artificial transcendir la vella contradicció humana entre la salvatgeria col·lectiva de l’holocaust i la tendresa d’un gest? És a dir, algun dia les màquines seran més humanes que els humans?
Amb la lectura de la novel.la de Miquel Esteve, “Amor sense món”, constato que aquesta història mai, mai dels mais, hagués pogut sortir d’una I.A, per molt avançada que estigui. De fet es la seua antítesi. Les antípodes. I això és l’estil del Miquel Esteve, la marca de la casa, única, irrepetible, l’oli d’oliva verge extra, que fa que flueixi la trama i dóna vida i ànima al text.