Una vegada més. Un altre nom famós. Un altre relat que fa olor de poder, diners i silenci. En els darrers dies han aparegut informacions i testimonis que descriuen presumptes abusos, violències sexuals, control psicològic i maltractaments exercits durant dècades per una figura pública idolatrada. No és només el cas concret el que colpeja —que ja seria prou greu—, sinó el patró que es repeteix una vegada i una altra.
Sempre és el mateix esquema. Dones joves. Dones vulnerables. Triades, controlades, aïllades. Utilitzades mentre compleixen un ideal imposat i expulsades quan deixen de fer-ho. Si parles, fora. Si engreixes, fora. Si envelleixes, fora. Com un drap brut. Com un mocador. Com un clínex.
I després, el silenci.
El silenci comprat.
El silenci imposat.
El silenci que la societat accepta amb una normalitat esfereïdora.
El més inquietant no és només que aquests relats existeixin, sinó que encara avui una part de la societat els justifiqui o els relativitzi. Que hi hagi veus públiques que defensen l’home poderós amb l’argument de sempre: que és un artista, que és ric, que és una icona, que “això ja se sabia”. Com si la fama fos un escut moral. Com si els diners esborréssin la violència. Com si el talent concedís dret sobre els cossos dels altres.
I aquí és on la indignació esdevé profunda: com pot ser que això encara es permeti?
Com pot ser que formi part del relat normalitzat de la societat civil?
Com pot ser que hi hagi qui ho interioritza com una cosa “natural” i fins i tot ho defensa?
No, no és una guerra entre homes i dones. Però tampoc és culpa de les dones. És un sistema que ha educat alguns homes en la impunitat i moltes dones en el silenci. Un sistema que exigeix proves impossibles a les víctimes mentre concedeix beneficis del dubte infinits a qui ostenta poder, diners i influència.
I mentre tot això passava —segons els testimonis que avui surten a la llum— sonava la banda sonora perfecta de la impunitat:
“Me va, me va, me va…
Me va la vida, me va la gente de aquí y de allá.
Me va la fiesta, la madrugada.
Me va el amor de verdad.”
Me va la vida.
Sí. Però quina vida? La d’ell. No la d’elles.
Me va la gente de aquí y de allá.
Gent que entra i surt. Cossos que passen. Noms que no cal recordar.
Me va la fiesta, la madrugada.
La nit eterna del poder, on tot sembla permès i res té conseqüències.
Me va el amor de verdad.
Amor? O possessió? O por? O silenci imposat?
Perquè mentre ell cantava que tot li anava bé, a moltes dones no els anava res.
Ni la llibertat.
Ni la veu.
Ni el dret a dir prou.
La cançó parla de viure, de somiar, de caminar camins. Però hi ha camins que es construeixen trepitjant altres persones. I vides que s’aixequen sobre cossos utilitzats com a decorat del propi ego.
Potser el més pervers de tot no és el que s’explica, sinó com de fàcil ens resulta acceptar-ho. Com si fos inevitable. Com si no poguéssim fer-hi res. Però sí que podem: començar, com a mínim, per no callar. Per no justificar. Per no defensar allò que és moralment indefensable.
Perquè cap cançó, cap fortuna i cap mite valen més que la dignitat d’una sola dona.
I potser ja ha arribat l’hora de dir-ho clar:
no ens va una societat que tracta les dones com d’un sol ús.
No ens va el silenci.
No ens va la impunitat.
No ens va defensar el poder quan fa mal.
Perquè la dignitat no és una cançó que es pugui apagar quan incomoda.
I aquesta vegada, no m’és igual.
I arribats aquí, cal dir-ho amb honestedat.
No hi érem. No sabem tota la veritat. No som jutges ni tribunals. Tenim, d’una banda, dones —algunes molt joves— que expliquen el que diuen que han patit. I, de l’altra, un home que nega haver fet res. Això és tot el que sabem.
Però hi ha una diferència que no podem ignorar: elles parlen de dolor, de por, de control, de silencis forçats. Ell parla de defensa pròpia, de negació. I la societat, massa sovint, decideix a qui escolta no per la veritat, sinó pel poder, pels diners o pel mite.
No es tracta de condemnar sense sentència. Es tracta de no desacreditar d’entrada qui s’atreveix a parlar. De no convertir les dones en sospitoses automàtiques. De no normalitzar relats de violència com si fossin anècdotes inevitables de la fama.
Perquè encara que no sapiguem tota la veritat, sí que sabem una cosa: el silenci sempre ha jugat a favor del poder. I escoltar no és condemnar. Escoltar és el mínim exigible a una societat que es vulgui dir justa.
I no, aquesta vegada no m’és igual.
Perquè el dubte no pot pesar sempre sobre les dones.
I la dignitat no pot quedar mai en segon pla.
