Fa unes setmanes, mentre rodava un vídeo per promocionar Tortosa com a destinació turística i gastronòmica, vam fer una pausa per dinar. Ens vam asseure al nou japonés del mercat del peix. M’encanta el japonès. I allà, entre makis i sashimi, va sorgir una conversa que encara em ronda pel cap.
Un dels xefs locals que surt al vídeo, un d’aquells que encara creu en el producte de proximitat, ens deia amb un punt de resignació: “Nosaltres no podem competir. Comprem peix de la costa, verdura de l’hort ecològic de la Sort… i aquestes cadenes venen menjar a preus de riure, amb producte que ves a saber d’on surt. Al final, el plat típic de Tortosa serà el sushi o el kebab, perquè seran els únics que aguantaran”.
Té raó, però també té un problema: creu que això es pot arreglar des de l’Ajuntament. Jo li vaig dir que vivim en un país lliure, on qualsevol pot muntar un restaurant si compleix la normativa. I encara que l’administració pogués posar-hi mà, crec en la llibertat d’empresa. Així que no, no tot ho ha de regular el “papa administració”.
Però clar, la culpa mai és nostra. Sempre és de l’Ajuntament, de la crisi, de la globalització… Qualsevol excusa serveix abans d’admetre que som nosaltres, els ciutadans, qui decidim amb cada euro que gastem quin tipus de ciutat volem. Som nosaltres els que fem créixer negocis o els tanquem, pels motius que siguen: per gust, per mandra, per pressa, per economia… però som nosaltres.
La culpa mai és nostra. Sempre és de l’Ajuntament, de la crisi, de la globalització… Qualsevol excusa serveix abans d’admetre que som nosaltres, els ciutadans, qui decidim amb cada euro que gastem quin tipus de ciutat volem
Mentrestant, cada nit veig la cua de cotxes davant del McDonald’s. I si és dissabte, el K10 està ple de gom a gom. I després ens queixem: “A la ciutat no hi ha llocs bons per menjar!”. Ens agrada queixar-nos, però encara ens agrada més pagar poc, no pensar gaire i menjar el mateix que a qualsevol altra ciutat del món. Jo el primer, no m’excloc.
Així que sí, continuem omplint les cadenes que treuen el benefici de Tortosa i oblidant-nos del veí que compra al mercat, que es deixa la pell per oferir un producte diferent i que paga impostos aquí. I després, quan tanque, plorem a Twitter que “no hi ha restaurants de veritat”.
Però potser, abans de lamentar-nos, hauríem de preguntar-nos si no som nosaltres mateixos qui els condemnem. Perquè tenim més poder del que ens pensem, encara que sovint el fem servir per a col·lapsar el drive del McDonald’s. Ja ho he dit: jo mateix soc fan del sushi… però després de parlar amb el xef, crec que ja m’hi han vist prou. Si nosaltres no cuidem el que és nostre, no ho cuidarà ningú.
