La pàgina del calendari de la cuina ja diu “juny”, i el cervell fa dies que s’està fonent com un gelat abandonat sobre l’asfalt. No és cap exageració. Fa mesos que aguantem el tipus (o fem veure que sí), mentre l’energia social s’esfuma com la bateria d’un mòbil antic.
Estem esgotats. Amb la mirada perduda, el cervell funcionant en mode d’emergència i el filtre social a punt de retirar-se per baixa mèdica. L’únic que ens manté el somriure és l’olor de platja i els vídeos de TikTok amb gent que ja ha escapat. Ens tremolen les cames cada cop que algú pronuncia la paraula “vacances”. Sospito que la nostra reacció no dista gaire de la dels gossos quan senten “passeig”.
Les reunions continuen, però s’ha de fer un esforç titànic per no seguir-les com si tinguéssim la pantalla esquerdada: veiem els llavis moure’s, però només sentim soroll blanc. Ens asseiem davant l’ordinador, però arrenques consultant la previsió del temps amb la mateixa fe cega amb què abans miràvem l’horòscop: amb esperança i desesperació a parts iguals.
Les vacances no són un caprici. Són supervivència
És igual si treballes en una oficina, una escola o des d’un búnquer antizombis: el sistema està a punt de petar. Necessitem parar. No només per descansar, sinó per desprogramar-nos una mica. Per desconnectar de tanta exigència i tornar a connectar amb allò que no es pot mesurar en calendaris ni en KPI.
Les vacances no són un caprici. Són supervivència. Ja hem demostrat durant tot el curs que sabem ser adults responsables. Ara volem tornar a ser criatures amb flotador i gelat. Ens hem guanyat, amb suor (i més d’una llàgrima), uns dies de no fer res més que triar entre platja o piscina. O millor encara: no triar res i deixar que el dia decideixi per nosaltres. Que sona a tòpic? Potser sí. Però a aquestes altures, a la desesperació no li demanem originalitat, sinó una hamaca, ombra i un bon llibre.
Si el teu cap no ho entén, potser el problema no ets tu. I si ets autònom… potser només podràs rascar dos dies sense notificacions. Però que siguin sagrats. Perquè ho sabem prou bé: les vacances no són un luxe. Són una forma de resistència.
