En l’article anterior em vaig ocupar del factor demogràfic. Hi vam veure la composició de la població l’any 2018 en funció de la variable lloc de naixement. Dit curt, vaig definir un conjunt poblacional on destacava l’important pes dels nascuts al territori -tres quartes parts-, especialment en les cohorts de més edat. Aquest predomini deixava en un segon pla la població nascuda a la resta de l’Estat -al voltant del 10%-. Tanmateix, el percentatge dels nats a l’estranger -un 16,6 %- esdevenia un dels més elevats de les regions de Catalunya.
Dit això, és el moment d’endinsar-nos en la caracterització dels perfils lingüístics de la població de les Terres de l’Ebre. Ho faré tot revisant la llengua inicial i la llengua d’identificació. La primera fa referència a la llengua patrimonial transmesa a la llar; la segona, a la llengua que la persona considera seua en el moment de fer-li l’enquesta. S’ha de tindre en compte que determinades circumstàncies en l’itinerari vital dels individus poden motivar canvis en el grup de pertinença primari (llengua inicial). Els gràfics que segueixen ens permetran copsar l’evolució de les dos variables.
Gràfic 1 Llengua Inicial
Gràfic 2. Llengua d’Identificació
Darrerament constato un estat d’opinió que descansa en una valoració positiva de l’estat de la llengua catalana al territori. En termes contrastius a la resta de Catalunya no seré jo qui no ho avale. És cert, doncs, que les Terres de l’Ebre és la zona de Catalunya on el grup de persones de llengua inicial catalana té més pes. Estaríem parlant de dos terços de la població, un 66,7%. Som davant d’un percentatge força allunyat de la segona regió catalana, les comarques centrals, amb un 50,9%. I molt per damunt de la mitjana catalana, un 31,5%. Correlativament es tracta de la zona on les persones de llengua inicial castellana hi tenen més poca presència, un 15%. Molt per baix del 28,4% de la regió que li va al davant, la zona de Ponent. I, per descomptat, molt allunyat de la mitjana catalana, amb un 55%.
Ara bé, si explorem una interpretació diacrònica, ens adonarem que el català com a llengua inicial mostra una dinàmica decreixent: acredita una pèrdua de 8,2 punts entre el 2003 i el 2018 (es passa d’un 74,9% a un 66,7%, respectivament). Dit d’una altra manera, el grup catalanoparlant abraçava tres quartes parts de la població a principis de segle, mentre que a les acaballes de la segona dècada del xxi acull dos terços de la població. Paral·lelament, el grup castellanoparlant s’ha mantingut estable en uns percentatges, com hem vist, força baixos.
La davallada del grup catalanoparlant s’explica, doncs, a partir de l’increment experimentat pel grup d’al·loglots, això és, les persones que parlen altres llengües que el català i el castellà. El pes d’aquestes persones ha passat en el període estudiat d’un 7,9% al 16,2% de 2018. Aquest grup quasi ha duplicat el seu percentatge i supera el grup dels castellanoparlants amb un percentatge que situa les Terres de l’Ebre en el segon lloc a tot Catalunya en termes relatius, darrere de la zona de Ponent (19,6%).
En relació amb els al·loglots, una dada important a les Terres de l’Ebre és que a 2018 el valor relatiu dels individus procedents de països hispanòfons era sensiblement més baix que a la resta de territoris de Catalunya. Hi tenien més pes les persones procedents de l’Europa de l’Est, especialment els romanesos, i els magribins. Resta pendent d’esbrinar si l’increment de població, fonamentalment estrangera, experimentat al territori fins a l’actualitat, atorga el mateix pes als estrangers castellanoparlants que al 2018.
Com ja hem vist en articles anteriors, el contrast entre la llengua inicial i la llengua d’identificació esdevé un indicador de primer ordre per valorar la capacitat d’atracció d’una llengua. Vegem-ho sumàriament.
D’entrada, a les Terres de l’Ebre el pes dels individus de llengua d’identificació catalana mostra un percentatge molt elevat, un 67,4%. Supera lleument el de la llengua inicial (66,7%) i s’allunya molt de la mitjana catalana (36,3%). El guany en relació amb la llengua inicial (0,7 punts) és inferior que el decalatge positiu a tot Catalunya (4,8 punts). La capacitat d’atracció de la llengua catalana a les Terres de l’Ebre és, doncs, baixa, un fet atribuïble, probablement, als elevats percentatges en què se substancien les dos variables implicades (llengua inicial i llengua d’identificació). Quant a l’evolució de la llengua d’identificació castellana, és ressenyable la pèrdua de 2,6 punts (es passa d’un 15% de llengua inicial a un 12,4% de llengua d’identificació).
Diacrònicament, tal com hem constatat en l’evolució de la llengua inicial catalana, la llengua d’identificació també experimenta un decrement considerable en el període estudiat. Així, entre el 83,6% de 2003 i el 67,4% de 2018 s’esdevé una pèrdua de 16,2 punts, el doble del decrement experimentat per la llengua inicial (8,2 punts).
A la llum del que acabo d’exposar, m’atreviria a recomanar una certa moderació en les valoracions excessivament optimistes de l’estat de la llengua catalana al territori, certament l’ecosistema català on avui en dia troba les millors condicions d’habitabilitat. Les dades lingüístiques que he mostrat en aquest article correlacionen perfectament amb les presentades en l’article anterior sobre el factor demogràfic. En els propers articles abordaré la distribució de coneixements i els usos de la llengua. Mentrestant, tampoc voldria que de l’eufòria es passés al desànim. Ans al contrari, el coneixement de la realitat ens ha d’impulsar a millorar-la. I les condicions sociolingüístiques de partida a les Terres de l’Ebre permeten apostar per una acció revitalitzadora amb bones expectatives de futur.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC
