El filòsof coreà Byung-Chul Han va escriure un assaig sobre com estava funcionant la societat en este món capitalista que ens obliga a treballar per assolir els nostres “objectius”, siguin laborals o personals.
Byung-Chul Han (Seül, Corea del Sud, 1959), actualment viu a Alemanya, i ho fa al revés de la resta de gent. Ell dorm durant el dia, i treballa o, més aviat, escriu, durant la nit. Per què? Perquè aquesta és la seua forma d’escapar del capitalisme i de les obligacions que aquest sistema imposa a la societat.
Els éssers humans hem estat enganyats per creure que com a individus tenim absoluta llibertat
Al seu llibre La societat del cansament (Herder, 2022), Han parla de com els éssers humans hem estat enganyats per creure que com a individus tenim absoluta llibertat. No és així, la nostra llibertat depèn gairebé al cent per cent, si no ho fa amb totalitat, a la nostra feina, els nostres deures, siguin personals o laborals. “Creiem que som lliures, però en el fons només produïm, augmentem el capital”.
Han explica que el capital utilitza la llibertat individual per reproduir-se. És a dir, nosaltres, com a individus i la nostra llibertat individual, només som els òrgans sexuals del capital. Estem constantment sota les obligacions de la productivitat i del rendiment, i d’aquesta manera, no hi ha llibertat possible. “Ens obliguem a produir més, a rendir més, ens optimitzem fins a la mort, això no és llibertat”.
L’autor assegura que vivim en una societat del rendiment, i en aquesta societat no hi ha espai per a la negativitat. Posem el nostre cos al límit per arribar a totes les metes que ens proposem, tot i que això ens provoqui un esgotament extrem. D’aquesta manera, a La societat del cansament, trobem una idea molt interessant que tracta a través d’un assaig de Hannah Arendt.
Arendt era una pensadora i escriptora alemanya, considerada una de les filòsofes més influents del segle XX. Al seu assaig La condició humana, Arendt diu que la societat humana ha adquirit la condició única de animal laborans (animal que només treballa). Segons això, l’ésser humà està sotmès a un procés de vida anònim. D’aquesta manera, Arendt considera que la modernitat, que va arribar com una heroica i inaudita activació de totes les capacitats humanes, acaba en una mortal passivitat.
Estem condemnats a una vida activa, i hem deixat de banda la vida contemplativa
Este animal laborans és de tot excepte animalitzat. És hiperactiu i hiperneuròtic. El fet també d’haver perdut les nostres creences, i no solament en l’àmbit religiós, també fa que la nostra vida sigui efímera. Però no només la vida, sinó el món s’està convertint en efímer. Res és constant i durador. A partir d’aquí apareixen el nerviosisme i la intranquil·litat.
Segons Han, la societat humana a causa d’aquest mode de vida ha desconnectat del món, “només se senten parlar a ells mateixos, només estan involucrats en el seu propi ego”. Estem condemnats a una vida activa, i hem deixat de banda la vida contemplativa. Ens dediquem només a augmentar la nostra productivitat, a donar el màxim rendiment de nosaltres mateixos per obtenir una millor consideració, un millor sou, una millor vida, tot dedicat a la feina, tot dedicat al capitalisme.
Estos dies he estat pensant en l’última vegada que he dit que no a alguna cosa que realment no m’apetia fer. El llibre de Han m’ha menjat el cervell d’una manera molt bèstia, i he aprofitat aquest altaveu per fer arribar estos pensaments a tothom qui pugui llegir esta columna.
Hem de trobar els moments per dedicar-nos uns minuts a nosaltres mateixos
Està clar, òbviament, que no tothom té la capacitat, ni la forma, de trencar aquestes cadenes del capitalisme, i no tots podem anar direcció a un convent a convertir-nos en monjos, afaitar-nos el cap, posar-nos una túnica i passar uns mesos cuidant un jardí i menjant arròs. Però, com li vaig dir a un més que bon amic meu esta setmana, hem de trobar els moments, per petits que siguin, fins i tot dins de la feina, per poder sortir, dedicar-nos uns minuts a nosaltres mateixos i començar a aprendre que no tot a esta vida és ser un animal laborans.
Acabaré este article de la mateixa manera que la filòsofa Arendt acaba el seu assaig, mencionant les paraules de Catón: “Mai està ningú més actiu que quan no fa res, mai està ningú més ben acompanyat que quan està sol”.
