Una de les persones que més i millor ha contribuït al creixement de les Terres de l’Ebre em va confirmar, no fa més d’un parell d’anys, unes dades que, a priori, em va costar creure perquè havia viscut al marge d’aquesta realitat: al territori hi ha 71 polígons industrials, 1.396 parcel·les, 1.619 hectàrees de sòl industrial, i 652 empreses (excloent autònoms), dins d’aquests espais. Una “ocupabilitat” del 64%, la qual cosa indicava que encara hi havia un 35% de terreny disponible per a noves implantacions. Eren dades prèvies al macroprojecte que marcarà -sembla que ara sí- l’estratègia econòmico-industrial: la creació de més de 600 noves hectàrees de sòl entre l’Aldea i Tortosa, al polígon Catalunya Sud, que necessàriament hauria d’anar acompanyada del que s’anomena “l’estació intermodal”.
Sóc dels que, durant dècades, ha reproduït un relat transcrit i copiat del que sempre han dit els principals altaveus polítics: “a l’Aldea farem una Gran Estació de Mercaderies”. La mateixa que un president de la cambra de comerç va descriure com “un apeadero”, per ridiculitzar la petjada que ens va deixar el senyor Josep Borrell quan era ministre de Transports, poc després d’inaugurar la menuda i aïllada estació de passatgers, que també significava la castració ferroviària de Tortosa per guanyar temps al corredor del Mediterrani. Recordo que reiteradament se’ns explicava que aquesta ‘Gran Estació’ s’uniria a un nou port comercial que ja batejàvem com “el Gran Port dels Alfacs”, aprofitant el port de la cimentera.
Doncs resulta que ara el guió està canviant. Hem d’oblidar-nos de somnis de sirena: ni Gran Port dels Alfacs (ho va dir Lluís Salvadó, solemnement a Tortosa, el dia de la seua conferència l’11 de setembre, crec que va ser); i també aquest concepte de ‘Gran Estació de l’Aldea’. La idea és ara convertir un nou tros del terme de l’Aldea i un altre de Tortosa en un gran espai industrial de Catalunya, urbanitzant centenars d’hectàrees per instal·lar noves multinacionals. I que un ramal ferroviari arribe fins a les grans naus industrials de Kronospan, però en molt pocs anys. I amb això ja fet, fer que aquestes vies del tren a la carta connecten amb dos ports internacionals, el de Tarragona primer (per proximitat), i finalment amb el gran port de Barcelona. Llavors sí, les Terres de l’Ebre estaran connectades al món. Un món ple d’ebrencs absents, per cert…, com també coneixeran aquest Nadal.
Com potser també els passarà a vostès, això de l’Estació Intermodal continuo sense visualitzar ben bé què és. D’una banda, per falta d’hàbit a grans inversions transformadores, i per l’altra, perquè ens costa imaginar com una via del tren superarà barreres com l’autopista i una nacional, i s’unirà al traçat actual de la via. Però com que aquest és el pla en el qual ja estan treballant els tècnics en planejament urbanístic de la Generalitat, i em consta que no és bluf, per què no confiar-hi? Tant de bo que un avortament legislatiu no s’ho endugue tot en orris. Ah! Però mentrestant, seria bo no deixar de fer els deures. A poca distància d’aquest enclavament, una gran empresa com SAICA PACK que fa setanta anys que genera ocupació, resulta que encara no té la rotonda que reclama des del temps de l’exalcalde Francesc Blanch, i centenars de vehicles diaris (camions i particulars) fan maniobres i filigranes cada dia per poder circular i connectar-se a la xarxa viària.
Però jo avui no voldria parlar d’expectatives industrials, sinó d’un patró que em sembla preocupant. En els últims mesos he tingut l’oportunitat de conèixer, una mica de més a prop, algunes de les persones que gestionen les grans empreses del territori, i crec que se’ls ha de sostovar una mica perquè acceleren un canvi radical de mentalitat. Moltes d’elles tenen origen familiar, i unes quantes de significades ja han passat a la fase de la internacionalització de la mà de nous socis mundials. I quin és el dèficit que tenen en comú, de forma generalitzada? Que són extremadament tancades. En el millor dels casos tenen departaments de comunicació externalitats, ja sigue a Madrid, Burgos, Saragossa o Barcelona. Professionals que coneixen les províncies, però que no entenen què és això de les Terres de l’Ebre, ni administrativament ni social. I si no vas de la mà d’algú, malaguanyat. Tot el contrari a la immediatesa que requereix la comunicació.
Tenim el mateix PIB industrial que la mitjana de Catalunya i, en alguns sectors, com l’embalatge (packaging), som número 1
En bona part és culpa nostra. Durant massa anys hem focalitzat en excés la política local, amanit amb una mica d’esport i de cultura; però sempre ens hem oblidat dels grans sectors productius industrials, excepte quan els sindicats ens han explicat alguna cosa. Tenim el mal costum d’informar d’economia només quan comencen o acaben les collites agrícoles, sigue la de l’oli, de l’arròs o del vi, i de pocs més. Potser també els cítrics i les cireres. No hem reflexionat prou, i no ho hem fet bé, a l’hora de projectar el relat i l’imaginari del nostre territori, acceptant estigmes que ens han assignat des de fora, mostrant-nos sempre com un territori rural i agrícola, quan la realitat és també industrial. Ens hem cregut el que pensaven de natros els urbanites, i els hem seguit dòcilment. I no és així. Perquè, com diu un crack galerenc anomenat Xavier Cortiella, tenim el mateix PIB industrial que la mitjana de Catalunya i, en alguns sectors, com l’embalatge (packaging), som número 1.
Tant als dirigents de les patronals, com als directius de les grans empreses, i també de les mitjanes, els fa falta introduir al seu dia a dia el deure de la responsabilitat social
Però, amb l’autocrítica feta, cal assenyalar també als mateixos empresaris. Com a la Cambra i a l’AECE, en el passat recent fonts habituals d’un relat econòmic arcaic, o d’un no-relat nou. La primera entitat està canviant a millor i aquesta setmana ens ha ofert una sessió divulgativa entorn el talent, que és la clau de volta de tot plegat. I la segona també, i ja ens està formant sobre la intel·ligència artificial, seguint els passos d’alguns bons ensenyants (IES de l’Ebre, en primer lloc) que ja fa temps que aposten per potenciar la robòtica. Però tant als dirigents de les patronals, com als directius de les grans empreses, i també de les mitjanes, els fa falta introduir al seu dia a dia el deure de la responsabilitat social.
S’han d’obrir a la societat, també a la de la informació. La seua contribució al desenvolupament estratègic del territori no pot ser limitar-se a col·laborar -perquè no diguen-, com a part d’un minúscul cartell en el qual s’anuncia el partit de futbol del diumenge, o un cop a l’any, al programa de festa major perquè ho ha demanat l’alcalde. O limitar-se a fer una pàgina web i tenir un col·laborador per posar alguns missatges a les xarxes, i pensar-se que ja n’hi ha prou. La responsabilitat social que necessita el territori per part de les grans i mitjanes empreses ha de ser molt més ambiciosa. Han de fer un pas endavant i marcar-se objectius que res tenen a veure amb les vendes a curt termini. Personalment, no tinc capacitat ni coneixements ni nivell per dir-los què han de fer, però si puc mostrar la meua sorpresa i incredulitat, quan constato que, reiteradament, opten per mantenir-se al marge de l’agenda pública, tant la social com i fins i tot l’econòmica. Perquè crec que això no és normal ni passa en la mateixa mesura a qualsevol regió amb aspiracions i potencialitats inqüestionables.
Les grans empreses han d’obrir les portes i sortir de la seua zona de confort, perquè el territori i els seus ciutadans els necessiten
Crec que als entorns de Reus, Valls, Tarragona, Lleida, Mataró i Manresa…, i molts més espais regionals d’aquest perfil, les empreses Top i les mitjanes no només comuniquen i expliquen i mostren obertament el que fan, per millorar l’autoestima de tots; sinó que promouen estudis i diagnosis que després comparteixen, o impulsant de forma convençuda esdeveniments socials (el creixement del fenomen dels Castells n’és un exemple). Hi ha molts exemples d’implicació empresarial en l’àmbit social. Va ser el cas de l’exitós projecte Emma, en el que sí que han participat una bona colla d’empreses. Però, molt probablement, si s’hagués fet a qualsevol de les altres ciutats, s’hauria culminat en sis mesos, i aquí ha costat anys. Necessiten canviar clarament aquesta inèrcia. Les grans empreses han d’obrir les portes i sortir de la seua zona de confort, perquè el territori i els seus ciutadans els necessiten.
Han d’introduir-se al Consell Assessor de l’IDECE (si és que encara està operatiu), han d’enviar els millors efectius al Consell Econòmic i Social (sacsejant-lo també), i han de ser els joves els que ocupen les places de representativitats a la cambra o a la patronal, i no els jubilats. Han de promoure i activar i liderar una Agència de Desenvolupament Regional com concloïa el Pla Estratègic, que incomprensiblement tampoc reivindiquen aquests empresaris sempre absents. Han de crear jornades de portes obertes almenys per als estudiants, com antídot a fer més gran la diàspora. Han de finançar moltes més beques i iniciatives altruistes, que són una inversió i no una despesa. I han d’explicar a la societat allò que fan fins a convertir-se en els principals protagonistes del relat públic, aparcant la por escènica a participar dels mitjans de comunicació. És ara el moment de fer-ho. És ara quan cal corregir comportaments, perquè és quan, conjunturalment, tornen a ser del tot necessaris i imprescindibles en aquest llarg procés de construcció territorial.
Cadascuna de les principals empreses ha de liderar, sectorialment, allò que en el que som competents i referència, perquè junts i coordinats, sumen, fins convertir-se en el nostre equip de primera divisió (o divisió d’honor) en la nova etapa que s’està dibuixant i que necessita emprenedors de referència. Perquè a la inversió pública se li pot demanar més eficàcia i optimització, i millor gestió, però no es pot confiar tot a què hi hagi més recursos com fa dècades que també repetim. Aquesta estratègia ja la coneixem i la podem valorar; igual que l’impacte que pot tenir la universitat, ja mesurable, tant en èxits com en limitacions. I no n’hi ha prou. Per tant, seguir treballant únicament de portes endins, per així intentar acumular riquesa -i rebre només el premi del creixement patrimonial o d’un millor lleure-, és una gran irresponsabilitat social que els empresaris ebrencs han de revertir. És una molt mala recepta de la qual ells mateixos, o els seus descendents, acabaran sent víctimes. Tenir 652 empreses és un bon punt de partida, però fa falta que el territori i els ciutadans les coneguem. No trencant portes, sinó deixant-la oberta i invitant a passar. I no només a cada poble, sinó al conjunt del territori. I si això no passa, únicament serà perquè vostès no volen, i prefereixen seguir tancats a pany i clau.
JMAF
periodista
