El 21 de juny de 1966, ara ha fet 57 anys, el dictador i colpista Francisco Franco va visitar Tortosa per inaugurar el Monument a la Batalla de l’Ebre que encara és al mig del riu. I des de llavors, mai cap president del govern central, ja en democràcia, ha visitat les Terres de l’Ebre. No ho han fet Pedro Sánchez (que va voler en helicòpter el delta després del Glòria). Ni li va passar pel cap a Mariano Rajoy. I això és molt significatiu de la ignorància que ens té sempre el nostre principal govern protector, al que li paguem religiosament els impostos, ja que si no ho fem ens embarguen el compte corrent.
Les visites presidencials són un reconeixement. Però tampoc ho va fer José Luis Rodríguez Zapatero, quan s’hauria pogut penjar la medalla de derogar els articles transvasistes del PHN. José María Aznar tampoc ho va fer, tot i que si va assistir a un míting preelectoral a Tortosa quan el PP local era dominant a Catalunya. I tampoc ho van fer Felipe González, Leopoldo Calvo-Sotelo o Adolfo Suárez, tot i que aquest últim si va venir a fer campanya, anys després, quan era del CDS.
Les eleccions del 23 de juliol seran les que estrenaran la setzena legislatura de la “Monarquia constitucional”, i en tractar-se del govern que té més pressupost (485.986 ME per a 47 milions de persones), hauríem d’estar més expectants que davant de cap altra convocatòria electoral. I això, tot i saber que les Terres de l’Ebre, per a l’Estat, no som res més que la part sud i residual de la província de Tarragona. Si en alguna agenda figurem, és la mediambiental, perquè perdura el problema endèmic del delta de l’Ebre. Tampoc ens ha servit, per a resoldre-ho, tenir ebrencs com a cap provincial (un del, PP, i l’últim del PSOE), o tit un sotsdelegat del Govern. Ni així.
Gairebé ni recordem que la llista de diputats al Congrés, i de senadors, de procedència ebrenca, els últims 57 anys, és bastant llarga. A les eleccions constituents hi havia dos tortosins influents que despertaven esperança: el ja desaparegut Josep Subirats Piñana (l’Entesa), senador que va participar en les negociacions i en l’elaboració de l’Estatut; i el diputat de la UCD Antonio Faura, qui va tenir el seu paper en l’aprovació de la llei del minitransvasament.
Després van venir unes quantes legislatures amb Jaume Antich (PSOE) i Juan Manuel Fabra (PP) al Congrés; i l’últim a acomiadar-se ha estat Ferran Bel (PDeCAT). Una llista que es faria més llarga en noms si recordessem tots els senadors i senadores, els quals oblidem més ràpidament, probablement perquè la seua acció política passa més desapercebuda i la identifiquem com un premi a trajectòries polítiques locals, únicament amb visió orgànica partit (allò que se’n diu escalfar cadires).
En aquestes eleccions vinents és evident que el posicionament dels ebrencs a les llistes, agafant com a vara de mesurar, les opcions de sortir elegits, tendeixen a la baixa. A ERC, la flixanca Norma Pujol intentarà sortir elegida per segona vegada consecutiva al Congrés, però la primera posició en vots (com va aconseguir el novembre de 2019), ara les enquestes l’atorguen al PSC. Per tant, perilla. Al PSC-PSOE, davant del mateix perill, els ebrencs han apostat per situar a Manel de la Vega, el primer de la papereta del Senat.
Pel que fa a Junts per Catalunya, que va obtenir un diputat les últimes generals, la sorpresa ha estat veure com a candidata a la diputada al Parlament Irene Negre de número dos (confiant en un nou ‘miracle electoral’, que li provocaria haver d’escollir entre Barcelona o Madrid). I al Senat, els seus ebrencs que apareixen també de forma testimonial, i sense una directriu política clara, ni fàcil d’interpretar.
D’En Comú Podem, adscrit també a l’estratègia de Sumar i de Iolanda Díaz, i amb el precursor Movem Terres de l’Ebre també dins del mateix moviment polític, trobem a l’exalcaldessa de Pinell de Brai, Eva Amposta, com a número tres. Una posició testimonial, el número tres, que també té la regidora d’Ulldecona, Isabel Salas, a la candidatura del PP. Amb tot, qui té més opcions de sortir elegits són Manel de la Vega com a senador i Norma Pujol al Congrés. No confirmar aquest target, o augmentar-lo, seria tota una sorpresa electoral.
Quines són les perspectives de futur per a les Terres de l’Ebre, vist aquest panorama que descrivim? Òbviament, nefastes. Encara serem més invisibles que els últims quaranta-set anys. S’han acabat els diners per a la descontaminació de Flix. No hi ha consens al delta de l’Ebre. De les obres i serveis ferroviaris, se’n parlarà si es continua amb les lentes millores al Corredor del Mediterrani, però, igual com en el cas l’escàndol de les rodalies a Barcelona, ja pagaria la pensa aconseguir més trens per viatjar, i sobretot el ramal per al polígon Catalunya Sud.
Malgrat tot, som un mitjà de comunicació que sempre ha defensat, i continua defensant, la democràcia participativa; i per això tornem a dir que cal que la gent vagi a votar, sense cap mena de dubte. Però potser caldria que els candidats, des de l’aspirant a president del Govern central, fins al diputat o senador que acabarà sortint, a més a més d’enviar-nos les paperetes a casa perquè actuéssem per inèrcia, podrien enviar-nos el seu programa-contracte, per passar comptes. Caldria fer-ho sempre cada quatre anys, perquè si no, siguen ebrencs o tarragonins, acaben sent còmplices del maltractament de l’estat, i al final d’aquesta legislatura vinent començaran uns altres 50 anys.
