L’historiador, arqueòleg i pagès de Batea, Pere Rams Folch explicarà aquest divendres (19:00 hores) a la seu de l’Arxiu Comarcal de la Terra Alta a Gandesa el relat singular del vermut Terralta dins del cicle Xerrades a l’ACTA. Una trama que neix a la Cooperativa de Gandesa i navega per la guerra civil i la postguerra, tenen un apunt a París i compta tant amb referències inèdites com alguna sorpresa que es vol guardar fins demà. “Vaig començar a interessar-me per aquest tema quan feia el llibre sobre el paper moneda republicà durant la guerra”, explica a ebredigital.cat. “Vaig veure que utilitzaven com a moneda a Gandesa els dibuixos de les etiquetes del vermut, que van encarregar al dibuixant Àngel Pallarès Torruella, responsable de cartells d’alguna edició de la Volta Ciclista a Catalunya, del Tibidabo i de la Caixa de Pensions de Barcelona, entre altres treballs”. La curiositat el va portar a investigar més, i es va capbussar a les actes de la cooperativa. “El problema és que no es conserven totes, per la qual cosa la xerrada també podrà servir per fer un crit d’ajut per tal de saber si algú té coneixement d’on es troben els volums que falten”, reconeix.
Rams ha ajuntat les peces amb paciència i ha comprovat com la primera referència a la creació del vermut es reflecteix en paper “el 1935. La intenció era donar sortida al vi sulfita que de fet era més most que no pas una altra cosa. Quan el premsaven el sulfitaven i el deixaven inert fins a reactivar-lo”. A aquest producte calia donar-li sortida, i és a partir d’aquí quan “es plantegen elaborar misteles, licors o vermuts. Es decideixen per això últim després d’una visita del gerent de la Cooperativa a Vilafranca del Penedès per saber quina seria la millor opció. Quan torna es decideixen a fer vermut, encara que a Vilafranca li van dir que cadascú el feia a la seva manera. Bàsicament, li van dir que s’espavilés”, afirma Rams. De fet, van acabar elaborant la fórmula que el 1956 vendrien a la casa Cinzano, quan va instal·lar planta a Catalunya. “La que fan servir ara, un cop es va recuperar l’elaboració, és una segona fórmula”, assenyala.
Amb les idees més o menys clares la producció comença el 1936. Mal any per emprendre una aventura comercial. Amb tot i això, i enmig d’un país en guerra, des de la cooperativa no es renuncia a fer quadrar els números de caixa. “Quan la columna de milicians Macià-Companys passa per Gandesa, s’emporten vi de la cooperativa però no els h paga ningú. Per això, i aprofitant la presència dins d’un departament de la Generalitat del bateà Ferran Paladella, el president i gerent de l’entitat van a Barcelona per veure si es poden reunir amb el president de la Generalitat i passar-li la factura. Per endolcir-ho tot i de cara a promocionar-se de pas, decideixen portar amb ells unes ampolletes del vermut Terralta”.
La Generalitat republicana es va interessar per fer publicitat del vermut al Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Universal de París del 1937. La junta de la cooperativa els va demanar que fessin la petició per escrit
Lluís Companys no estava llavors per massa punyetes, i no hi ha constància escrita a les actes sobre si finalment es va pagar o no el vi. Ara bé, el seu viatge va obrir una finestra inesperada. “Al cap d’uns dies de la visita, Paladella es posa en contacte amb els membres de la cooperativa per demanar-los unes capses de vermut per poder-les promocionar al Pavelló de la República Espanyola a l’Exposició Universal de París del 1937. I malgrat l’oportunitat que això suposa, perquè compartirien espai amb el Guernica de Picasso, la junta de la cooperativa requereix a la Generalitat que li facin la petició per escrit”, exclama Rams. No hi ha constància de com va acabar finalment tot plegat, afegeix.
Tant la producció com la difusió del vermut es va enfonsar al final de la guerra. “La cooperativa va quedar malmesa pels combats i la producció no es reprèn fins a partir del 1940. El primer pas va ser la compra de maquinària: una netejadora d’ampolles; una per omplir-les; una taponadora i una encapsuladora. I ho fan mirant fins a l’última pesseta. Hi ha constància de com canvien de fuster a l’hora de fer les caixes perquè volien rebaixar el preu d’11 pessetes a vuit. I també passa amb la maquinària. Com que pagaven al comptat exigien una baixada del preu, i al final se’n van anar a buscar-les a València en comptes de Barcelona”.
La font més gran d’ingressos continuava sent el vi tan a granel com el most, que tenia en aquest cas clients com Miró o Yzaguirre. I si bé el vermut de llavors “no era molt bo, sí que donava el tret distintiu a la cooperativa aprofitant una dècada en la qual el vermut estava de moda. He parlat amb membres de la cooperativa i m’han assegurat que als anys cinquanta van instal·lar cartells de publicitat del Terralta als tramvies de Barcelona i fins i tot a la Monumental. Però tot és d’oïdes, perquè no ho he pogut constatar-ho”, reconeix Rams.
