La pandèmia no va crear la crisi social que vivim, però sí que la va fer visible. Va deixar al descobert cavitats profundes: la soledat, el patiment emocional, la sensació de no ser necessaris per a ningú. A sota, hi havia un subsòl de vincles i sentit que feia temps que s’anava erosionant.
A les Terres de l’Ebre això no és una teoria. Ho veiem als pobles, als barris, a les famílies, especialment entre els joves. Ho notem quan falten perspectives, quan costa arribar a final de mes, quan la salut mental trontolla i quan la política sembla lluny de la vida quotidiana. No calen grans dades per entendre-ho: es palpa.
Vivim una seqüència de polaritzacions —econòmica, social, cultural i política— que alimenta la por i desemboca en una autèntica civilització de l’odi. I en aquest clima, és fàcil buscar culpables immediats. Massa fàcil. Si fa vent, si plou, si s’avisa la ciutadania o si no s’avisa, si s’aproven pressupostos o si no, si es pren una decisió o si se n’evita una… tot acaba carregant-se sobre els mateixos.
Però cal dir-ho amb honestedat: moltes de les crisis que avui patim no venen d’ara. Són estructurals, acumulades durant anys, fins i tot dècades. I malgrat això, el govern actual es troba sovint assumint el cost polític de problemes que no ha creat, però que sí que ha d’afrontar.
Defensar això no és fer propaganda. És fer justícia.
La política no pot convertir-se en una competició permanent de desgast, perquè qui acaba perdent no és el govern de torn, sinó la ciutadania. Especialment aquella de sempre: la gent treballadora, els joves del territori, les famílies que no tenen alternatives ni veu amplificada. Quan el debat polític es redueix a consignes, qui queda desprotegit és el vincle social.
Davant d’aquest context, la proposta cristiana —i també profundament cívica— no passa pel poder ni pel control, sinó pel que podríem anomenar impoder: la força de l’amor, del perdó, de la gratitud i de l’esperança. No com a discursos espirituals desconnectats de la realitat, sinó com a manera concreta de viure la vida pública.
Això, traduït a política, vol dir responsabilitat. Vol dir decidir pensant en el bé comú, encara que no sempre sigui popular. Vol dir no votar o no posicionar-se segons qui crida més, sinó segons qui protegeix millor el conjunt, especialment els més vulnerables. I vol dir entendre que la cohesió social no es construeix a base de por ni de confrontació, sinó de confiança i comunitat.
La lògica és senzilla i radical alhora: seure junts, compartir taula, reconèixer l’altre per damunt de diferències ideològiques, culturals o d’origen. Fer del compromís social una forma d’oració i del govern una forma de servei. Rentar els peus sense preguntar qui és amic i qui és enemic.
En un món que abandona, l’amor posa nom.
En un món que fragmenta, l’amor re-vincula.
En un món que crida, l’amor crea bellesa.
Potser no tenim respostes immediates per a tot. Però sí una tasca clara: no alimentar l’odi, no erosionar més els vincles, no convertir la política en una arma contra la convivència. Fer que, cada dia, almenys una persona se senti reconeguda i estimada. També des de les institucions.
De vegades, això és suficient per canviar una ciutat.
O un territori sencer.
Perquè allà on hi ha amor, alguna cosa sempre se salva.
