La figura de Maria Magdalena ha despertat un renovat interès a les darreres dècades. Ja no és la pecadora penedida, la puta que renta el peus de Jesús i els hi eixuga amb els seus cabells negres, en un acte d’absoluta prostració davant del mascle alfa, en un passatge que sovint fa oblidar que és la seguidora més fidel, la dona apòstol entre els apòstols. De fet, més apòstol que els Simons, els Jaumes, els Judes i la resta de companys, els qui abandonen Jesús a la seua dissort, mentre la noia de Magdala el segueix fins al peu de la creu, assisteix amb Maria al descendiment del cos i té el privilegi de ser la primera persona en anunciar la resurrecció al tercer dia, segons les escriptures.
Bé: segons determinades escriptures, perquè, a banda dels evangelis canònics fixats al segle III per ordre de Constantí, el veritable fundador del cristianisme, hi ha els altres evangelis, els apòcrifs, que expliquen una relació més propera entre Maria Magdalena i Jesús, tan i tan propera que poden aparèixer com a marit i muller. En realitat, una determinada lectura de Joan (19,20) pot suggerir aquest fet, que també es pot interpretar als evangelis de Tomàs, de Felip i de Maria Magdalena.
Va ser un papa particularment testosterònic, Lleó el Gran, qui al segle V creà la figura de la Magdalena prostituta a partir de la mescla de diferents dones que apareixen a Lluc, Marc i Joan, un còctel que li valgué l’ascensió als altars. Aquesta darrera invenció de la tradició cristiana és el punt de partença de l’obra que es representa al TNC aquests dies, Maria Magdalena, del dramaturg flamenc Michael De Cock, amb una interessant posada en escena de Carme Portaceli i Inés Boza i música en viu de Laia Vallès.
Míriam (Ariadna Gil) fa temps que estudia el personatge de Maria Magdalena i ha estat convidada a Barcelona per fer-ne una conferència. A Brusel·les ha deixat sa filla petita amb el marit, de qui ha decidit divorciar-se. En arribar a l’aeroport català, l’espera un taxista que es diu Jesús, amb qui s’anirà trobant al llarg de l’obra. A través de la història de la pintura i de la lectura dels textos paleocristians segueix les vicissituds de la gran pecadora, sempre plorosa, amb la mirada alçada cap al cel, imatge del penediment. Perquè ha acceptat el càstig per la seua condició de dona lliure, ama i senyora del seu cos, sense permís de ningú perquè només és de si mateixa.
Des de finals del segle passat, Maria Magdalena és una mena de santa patrona laica del feminisme. Contra la passivitat vital, social i sexual de les dones secularment amansides -domades en el sentit etimològic: fer que la fera pugui romandre a la casa (domus)-, Maria de Magdala apareixia com una incitació a la rebel·lia contra el patriarcat, a obrir portes i finestres a l’aventura de viure sense restriccions, a la voluntat d’afirmar-se com a individualitat, tal com prescrivia aquell gran masclista que va ser Nietzsche, probablement pel seu amor frustrat amb Lou Von Salomé, companya brillant i seductora de Freud i Rilke.
“Plorava, com si correguesin rius per les seues galtes”. Són paraules de la Magdalena canònica que podrien ser també de la Míriam culpabilitzada, la dona treballadora que no pot ser la mare perfecta que tothom espera. Finalment conflueixen les dues dones rebels, la feminista ancestral -com Diòtima de Mantinea o Hipàtia d’Alexandria-, i la nova feminitat que es nega a ser silenciada i exigeix tenir veu pròpia.
Quan els feixismes volen restaurar l’ordre antic, quan els franquistes s’exhibeixen impúdicament pels carrers i pels mitjans, cal que les noies més joves siguin conscients del mal dels amors tòxics, dels mòbils controlats per ubicació compartida, del romanticisme tronat del forever i dels milers i milers de cadenats que posen en risc de col·lapsar les baranes de tots els ponts del món.
Xavier Vega Castellví
