Hi ha coses que passen en deu segons i et canvien la vida. I després hi ha els 1.090 dies que venen després.
Del 15 de febrer de 2023 fins fa uns dies han passat exactament 1.090 dies. 1.090 dies des d’un accident que va capgirar les nostres vides. 1.090 dies de nou mesos d’hospitalització, divuit operacions i una recuperació lenta, mai definitiva, obstinada i valenta.
Durant aquest temps, la vida no s’ha aturat. He assumit responsabilitats públiques que m’han obligat a parlar de seguretat, de convivència, de normes i de responsabilitat.
I cada vegada que he parlat de responsabilitat, he pensat en aquells deu segons.
Perquè si alguna cosa m’han ensenyat aquests 1.090 dies és que l’error és humà. Però l’assumpció de l’error és una decisió. I no sempre és la que triem com a societat.
Aquell dia no només vam viure un accident. Vam viure també la construcció d’un relat. Un intent de desplaçar la culpa. D’explicar una història més còmoda que la veritat. I és dur adonar-se que, quan algú està lluitant per la seua vida, hi ha qui ja està lluitant per la seua versió.
L’individualisme no és només anar a la teua. És prioritzar la pròpia protecció fins i tot quan hi ha una família sencera intentant entendre què acaba de passar. És convertir la veritat en una peça negociable.
I això, des de la responsabilitat pública, encara pesa més.
Perquè governar, en qualsevol escala, és exactament el contrari: és assumir. És respondre. És no amagar-se. És donar la cara encara que no sigui còmode. És entendre que la confiança col·lectiva es construeix sobre la veritat, no sobre la conveniència.
Si avui sabem què va passar és perquè ell és viu. Perquè el cap no li ha fallat mai. I perquè hi ha servidors públics que, quan intervenen en un accident de trànsit, no treballen amb relats sinó amb fets.
Durant nou mesos, els equips de diferents hospitals del país van sostenir una vida. I durant aquests tres anys, molts servidors públics han fet que la veritat no quedés enterrada sota versions interessades.
Fa uns dies que li han donat l’alta, per dir-ho d’alguna manera.
No vol dir que tot torni a ser com abans. De fet, mai podrà ser com abans. La vida, quan es trenca, no es recompon exactament igual. Però sí que vol dir que, 1.090 dies després, podem afirmar que la dignitat resisteix. Que la responsabilitat importa. Que la veritat acaba trobant camí.
Potser per això avui entenc la política d’una manera més senzilla i més exigent alhora: no com un espai per protegir-nos, sinó com un espai per respondre. No com un lloc per construir relats, sinó per sostenir realitats.
En deu segons la vida pot canviar.
El que ens defineix, com a persones i com a societat, és el que fem en els 1.090 dies següents.
Iris Castell
Regidora de Governació i d’Esports i Turisme Esportiu de l’Ajuntament d’Amposta
