Cada cop que la pagesia de les Terres de l’Ebre surt al carrer, algú respon que exagera, que protesta massa o que no entén el “model de país”. El que rarament es diu en veu alta és que, per a alguns, el model sí que està clar: l’Ebre com a territori sacrificable. Un espai útil per extreure energia, aigua i capacitat d’absorbir impactes, però prescindible com a lloc on viure, treballar i arrelar.
Aquest plantejament no és anecdòtic ni fruit d’una mala planificació puntual. Té coherència interna. Si un territori ha de concentrar centrals nuclears, parcs energètics, línies d’evacuació, transvasaments i projectes d’alt impacte, llavors la presència humana esdevé un problema. Cal menys gent, menys veus, menys drets a garantir. En aquest marc, no calen trens dignes, ni serveis universitaris, ni una aposta clara per la continuïtat del sector primari. Tot això genera conflicte. I el conflicte molesta quan el que es busca és extracció sense fricció.
La pagesia, en aquest esquema, no és vista com un actiu, sinó com un obstacle. Reclama aigua per produir aliments en lloc de cedir-la íntegrament a usos industrials. Reclama preus justos, relleu generacional, serveis públics i infraestructures. Reclama, en definitiva, ser tractada com a ciutadania amb drets i no com a residu d’un món que ja no interessa. Per això, quan els tractors surten a la carretera, no només s’està qüestionant una política agrària: s’està posant en dubte tot un model territorial.
El territori que es vol buidar és, precisament, aquell on la llengua catalana és avui més viva, més parlada i més transmesa en el dia a dia. No als despatxos ni als actes institucionals, sinó als camps, als mercats, a les cooperatives, a les cases i als pobles. Allà on el català encara funciona com a llengua completa de vida, és on s’acumulen els projectes que expulsen població i trenquen continuïtats. Es parla de defensar la llengua mentre es desmantellen els territoris que la sostenen sense discursos. Es denuncia l’uniformisme global, però s’accepta que l’espai més coherentment català sigui convertit en zona d’impacte, extracció i silenci. El missatge que se’n desprèn és brutal: la llengua pot ser símbol, però el territori que la fa possible és prescindible.
Des d’un punt de vista jurídic i polític, el problema és profund. Un estat que es proclama social i territorialment equilibrat no pot assumir, ni explícitament ni de facto, que hi ha zones on la despoblació és funcional i desitjable. La fugida de població no pot ser presentada com una dinàmica natural quan és el resultat d’anys de decisions que concentren beneficis fora i impactes dins. Quan un territori aporta energia, aigua i sòl estratègic, però no rep infraestructures, serveis ni oportunitats, no estem davant d’un desequilibri: estem davant d’un incompliment del contracte social.
La pagesia és clau en aquest debat perquè desmunta el relat tecnocràtic amb una evidència que els nous escenaris climàtics fan inapel·lable: un territori sense pagesos no és un territori eficient, és un territori vulnerable. Sense activitat agrària, el paisatge s’abandona, s’embruta i es converteix en combustible; augmenta el risc de grans incendis, es perd capacitat de regulació hídrica i es debilita la resiliència davant sequeres i episodis extrems. El pagès no només produeix aliments: gestiona el mosaic agroforestal, conserva sòls i marges, manté oberts els espais i actua com el sistema de prevenció més continu, més barat i més arrelat que existeix. Prescindir de la pagesia en un context de canvi climàtic no és modernitzar el territori: és deixar-lo indefens, exposat i, a mitjà termini, ingovernable.
Quan s’afirma, implícitament o explícitament, que les protestes pageses són innecessàries perquè “a l’Ebre ja hi ha nuclears” o perquè “l’energia del país ja ve d’aquí”, el que s’està dient és que la funció del territori ja està complerta i que la seva gent sobra. Aquesta és una afirmació d’una gravetat política extrema. No només perquè menysprea un sector essencial, sinó perquè normalitza la idea que hi ha ciutadans de primera i territoris de segona.
La revolta pagesa no és un caprici ni una resistència nostàlgica. És una resposta racional a un model que només pot funcionar amb buit humà. Quan es redueix la població, es redueix el conflicte; quan desapareix la pagesia, desapareix una veu organitzada que defensa l’ús just del sòl i de l’aigua. I quan el territori queda silenciat, tot és més fàcil de decidir des de lluny.
Defensar la pagesia de les Terres de l’Ebre és defensar alguna cosa més que un sector econòmic. És defensar el principi que cap territori pot ser condemnat a existir només per servir els altres. És afirmar que l’equilibri territorial no és retòrica, sinó obligació política. I és recordar que, sense pagesos, no hi ha territori viu; només queda infraestructura, extracció i silenci.
La pregunta final no és si la pagesia té futur a l’Ebre. La pregunta és quin tipus de país estem disposats a acceptar si assumim que n’hi ha que no en tenen.
