Hi ha una frase atribuïda a Sèneca que diu que no és que tinguem poc temps, sinó que en perdem molt. Al Delta de l’Ebre, i especialment a la platja de l’Arenal, aquesta sensació ja no és una metàfora: és una realitat que s’empassa metres de costa mentre els anys passen i les paraules s’acumulen.
Han passat sis anys del temporal Glòria. Però si som honestos, el Glòria no va ser l’inici de res. Va ser només el moment en què el problema es va fer impossible d’amagar. Abans d’això, durant dècades, l’Arenal ja avisava. Hi havia platja, sí, però cada vegada menys. Hi ha fotografies que ho demostren. Hi ha memòria col·lectiva que ho recorda. I, sobretot, hi ha una evidència incontestable: durant almenys vint anys no es va fer res.
Després del Glòria, tampoc, avui Harry, tampoc.
La platja de l’Arenal s’ha perdut. I no era una platja qualsevol. Era (i és) un dels punts més simptomàtics del Delta, un espai que cridava que alguna cosa estructural estava fallant. Qui no ho va voler veure aleshores, ara es fa el sorprès?
El més greu, però, no és només la pèrdua física. El més greu és la gestió de les expectatives. La manera com s’ha jugat amb l’esperança de la gent. Perquè es va dir que hi hauria un projecte per recuperar la platja. Es va dir amb solemnitat i amb compromisos. El Ministeri va licitar i adjudicar la redacció del projecte. Avui, però, aquell projecte continua sense aparèixer. No se’n coneix el contingut, no hi ha calendari, no hi ha obres. Tot i estar adjudicat, el projecte segueix sent una absència. I com serà? Serà allò que el territori demana?
De moment no ho sabem. Mentrestant, el temps i el mar, continuen fent feina.
És cert que al Delta s’han fet algunes accions. No seria just negar-ho. Però també és cert que són insuficients i que no responen encara a una estratègia integral capaç d’afrontar la magnitud del problema. Continuem esperant la draga marina. Continuem esperant l’aplicació real de l’Estratègia Delta consensuada des del territori a través de la Taula de Consens. Continuem esperant decisions valentes.
I el que arriba, en canvi, són deslindes. Papers. Línies sobre el mapa. Accions administratives que, lluny de protegir, sovint generen més incertesa i més angoixa. El Ministeri sembla més preocupat per redefinir límits que per garantir futur. Com si ordenar la retirada fos una política pública, a l’estil de Calígula, manant retirar les tropes del mar i cedint terreny a l’absurd.
La Generalitat, amb totes les seues limitacions, ha mostrat una línia més coherent i alineada amb el territori. Però també aquí cal passar de les intencions als fets. El temps de les declaracions ja ha passat. Ara cal executar, desenvolupar i assumir riscos polítics. Tenim gent valenta, aprofitem-la.
I mentre les administracions dubten, calculen o esperen el moment oportú (sigui per electoralisme, per manca de voluntat o per interessos que mai s’expliquen del tot), qui paga el preu és la gent del territori, dels pobles. La gent que veu com casa seua desapareix. La gent que sent impotència davant d’un problema que coneix de memòria però que no pot resoldre sola.
Hi ha qui encara parla de recular com si fos inevitable. Però al Delta, des de fa dècades, s’ha dit una altra cosa molt clara: NI UN PAM MÉS ENRERE. No perquè sigui fàcil, sinó perquè és l’única opció digna. I això no és un eslògan, és una posició vital. Hem de dir PROU.
