En el tram final de l’any, un dels polítics més singulars que he conegut s’asseu a l’Arrossera per enregistrar l’entrevista per valorar deu anys d’alcaldia. Planificador -molts diuen que ‘obsessiu’-, és a l’última pregunta quan invita a obrir un nou debat, fins ara latent: una nova comarca per al delta.
PREGUNTA: Té quaranta-dos anys i tinc la sensació que entrevisto un veterà. Comença amb vint-i-tres anys, i enguany ha superat els deu anys d’alcalde.
RESPOSTA: Sempre va bé poder projectar el que penses que fas, crear valor públic. A més, estem en un espai diferent i singular que abans no existia, una bona mostra del balanç: coses que semblen impossibles, passen a ser possibles. Estem a l’Arrossera, espai de creació, identitat i talent. D’emprenedoria en clau joventut, en femení. Durant molts anys semblava que seria un edifici més que s’acabaria enderrocant, i al final, s’ha convertit que marca una projecció importantíssima.
P: De l’1 al 10, a quin nivell d’enlairament es troba Deltebre?
R: És difícil. Venim d’un municipi on la resignació era paraula major. Es pensava que aquí les coses passen perquè han de ser així, que no podem avançar. La resignació estava molt generalitzada, el primer que has de fer és canviar l’emoció de les persones. Diria que, del 0 al 10, estem en un 8, perquè encara hi ha moltes coses per fer. Però és veritat que hem fet un salt de gegant en serveis bàsics, dignificar carrers, equipaments… Però el que valoro més és haver pogut contribuir, junt amb tots els equips que m’han anat acompanyant, inclòs el personal i tot l’engranatge, a canviar l’emoció de les persones. Ara el pensament és diferent.
P: El pressupost més gran de la història és l’últim titular.
R: Tinc moltíssimes coses al cap i necessitaria multiplicar les hores de cada dia per tres per fer-ho tot. La clau és com prioritzar l’esforç fiscal de la ciutadania, i sense enganyar ningú. Tothom ho vol tot, però no es pot. Cal dir que no encara que s’enfaden, o et vegin esquerp o abrupte. Les coses s’han de fer quan es poden fer. Però és veritat que la mateixa ciutadania que vivia en resignació històrica, ha canviat i ha transformat emocions, i ara ens exigeix molt més.
Portem quatre o cinc anys dient que és el més gran de la història, ja que cada any el superem. El 2014, abans d’entrar a l’Ajuntament per ser l’alcalde estàvem en poc més de 10 ME, i ara en 30.650.000 euros. Hem multiplicat el pressupost per tres en deu anys, i no hem pujat la capacitat fiscal, sinó que hem pujat molt la captació d’ajuts i de fons de fora de l’Ajuntament, en subvencions, ajuts i accions externes.
El pressupost d’ara és però contextual. No el podem mantenir aquesta quantitat de cara al futur, perquè la meitat d’aquest pressupost són inversions, i la meitat d’elles es paguen en ajuts i en subvencions.
P: La percepció positiva està ratificada per indicadors econòmics?
R: Les dades d’atur són millors que quan vam entrar, o el PIB o la renda per càpita, però són dades paramètriques. Al final, les millors dades són passejar pels carrers i veure allò que s’ha construït i convertit en patrimoni. Des dels carrers ara pavimentats, a l’arranjament de camins rurals, l’Arrossera, el Rialto que ara s’està fent, o el passeig del Carrilet que recrearà el que era una part de l’antiga l’estació. Les dades són molt gelades i el que t’aporta caliu és veure un carnaval potent, un Centre Esportiu que abans de tancar-se tenia 400 usuaris i ara més de 1.400.
P: Mescla és potser el referent de la nova visibilitat de Deltebre?
R: Des de l’oposició reclamava una fira especialitzada i temàtica per donar-nos a conèixer, per al lluïment de Deltebre com a cor del Delta. Llavors, quan era multisectorial, es deia que no tindria èxit una nova fira, que no podíem aspirar a un model millor. Després es va fer Ebregroumet durant dos anys, i va anar molt bé, si bé al tercer any ja va baixar i després es va deixar perdre
Mescla és un concepte que vam engegar el govern municipal. Vam dir que havíem de fer una fira especialitzada, en allò que ens caracteritza: el paisatge, el producte, la gastronomia, i el turisme. I els fets són que, en l’última edició, vam passar de 100.000 degustacions, i van passar més de 30.000 persones en dos dies i mig. Un èxit rotund!
Ara moltes fires d’altres municipis s’estan emmirallant. Abans érem “aquells d’allà baix”, i en certs moments fins i tot ens podien ridiculitzar una mica, però ara ens venen a agafar les bones idees.
P: El que sí que ha creat un xoc ha estat el final de Deltebre Dansa.
R: Quan vam entrar Deltebre Dansa estava ubicat al voltant del Centre Cívic i de l’Institut de Deltebre, una situació que vam reconvertir amb la gran carpa de circ vora el riu, i l’Obrador com a seu fixa de residències d’artistes i actuacions durant tot l’any. L’explosió del festival no és de fa vint anys, era el fruit de crear-lo i de l’aposta de l’ajuntament en el seu moment, i de l’aportació del seu promotor, Roberto Olivan; però la gran explosió d’internacionalització s’ha impulsat els darrers deu anys.
És evident que quan una cosa està molt consolidada, i sempre la repeteixes igual, acaba baixant una mica, i en la darrera edició ja ho havíem comentat internament: hi havia menys gent, menys col·laboració, i la carpa dels espectacles era més petita. Això ens convidava a fer replantejaments per fer millores.
Amb el debat obert, mitjançant un correu electrònic ens expliquen filosòficament que volien tancar etapa a Deltebre. I després d’un mes d’aquest correu, ens aconseguim trobar, al novembre. El mateix dia de la reunió, i d’haver-nos dit que volien un temps de pausa, i de negar-nos-ho, anuncien que se’n van a un altre municipi. En tot cas, les còpies mai són bones i les segones parts tampoc. Tot i això, els desitjo moltíssima sort en el nou model que faran a Tortosa. Quan un té talent, i vol fer una cosa diferent, també està legitimat.
P: Quina serà l’alternativa?
R: Potser no l’hem de substituir i s’ha d’impulsar en una versió diferent. Volem fer una programació permanent. Aquí a l’Arrossera tenim un espai de creació que volem lligar a temes de permanència i en trencar l’estacionalitat, com també al futur teatre auditori Rialto que estem construint.
Per tant, què farem? Estem pensant en coses estructurals acompanyades de coses contextuals i temporals, sigue amb model festival o no. Tot això ho estem treballant ara. Aquests dies vinent hem de parlar amb molta gent, perquè tothom ens demana hora per expressar les seves idees i té ganes de fer coses aquí, i això a nosaltres això ens encanta. Estem oberts a qualsevol proposta i treballem en moltes línies, però avui no puc anunciar-ne cap. Necessitem dies buits a l’agenda per estudiar totes les bones propostes que ens han fet arribar de múltiples formes.
“El meu titular? Deu anys de transformació imparable que han convertit la resignació en il·lusió”
P: Abans de parlar del futur polític, un titular.
R: Deu anys de transformació imparable on la resignació intrínseca de la ciutadania s’ha acabat convertint en il·lusió, per a continuar escrivint i dibuixant el futur.
P: Li queda molta corda?
R: Ja vaig passar una mica el xarampió quan, en l’àmbit intern i personal, vaig tenir aquest estira-i-arronsa, per acabar presentant-me altra vegada, quan tenia clar que volia estar només 8 anys d’alcalde. En aquell moment tothom em deia que havia de continuar i jo tenia clar que volia plegar. I ara no em plantejo el que em preguntes, perquè la ciutadania ens va reforçar amb una majoria absoluta molt gran, 12 regidors de 17. Crec que seria una falta de respecte a la ciutadania que, amb la confiança rebuda, el seu alcalde es pose a pensar si s’ha de tornar a presentar o no, és el menys important.
P: A un any i mig de les municipals no té una planificació?
R: Planificat ho tenim. En aquest mandat estic immers en moltíssima activitat i no tinc temps per a res. Estic treballant en moltes línies d’acció pública per acabar aquest any i mig, i també per continuar dibuixant el següent. Quan només et limites a 4 anys, ja no ets un servidor públic, llavors ets un polític clàssic i típic. Natros planifiquem a mig, a curt, i a llarg termini, perquè és el que necessita el municipi per a continuar transformant-se; i si la peça que està al capdavant és una o una altra, és el menys important. El que cal és trencar la idea dels 4 anys i deixar el camí traçat.
P: Pels camins transcorren vehicles, com els que es deien PDECAT, CiU, Junts, i ara Enlairem Deltebre; i molt prop es veu també al PSC, qui va portar aquí el seu líder Salvador Illa?
R: És una bona pregunta perquè tothom especula… Curiós què tothom especuli, però, en canvi, no em pregunten directament. Tu pots tenir plans, contingències i alternatives, però mai res s’ha de donar per fet.
Vinc de presentar-me, en la primera candidatura, per CiU, i ho dic amb tot l’orgull i no m’amago de res. Tampoc de quan vam constituir el Partit Demòcrata i em van proposar com un dels dotze per engegar-lo. Les coses no van anar bé, i jo, en el moment que vaig creure, vaig donar-me de baixa. Llavors, molts es pensaven que me n’havia anat a Junts, i jo no he sigut mai militant de Junts. Senzillament, vaig donar de baixa al PDeCAT, sense fer mal, per respecte a tots els companys i companyes.
Llavors vam crear Enlairem Deltebre, on sumem gent diferent i transversalitat, gent que a les municipals vota Enlairem, però que a escala nacional o estatal pot votar perfectament tot l’arc parlamentari. Un vot dual que es produeix moltes vegades i que tinc molt ben assumit com a partit independent.
En relació amb la visita del president de la Generalitat, per lleialtat institucional, i també per la bona entesa i sintonia -com qualsevol alcalde del país-, tot s’entén. A més, personalment valoro moltíssim la feina que està fent i amb un accent municipalista molt potent. He conegut diferents governs i he vist diferents coses, com moltes bones voluntats, però no s’han traduït en res; o també un cert sectarisme.
A nivell Deltebre, gran part de l’inici de la transformació li agraeixo molt al Josep Rull, l’actual president del Parlament, quan era conseller de Territori, perquè va creure-hi. Si no haguéssim començat així, potser no hauríem pogut continuar ara com ara. Sigue com sigue, el nivell d’entesa amb el govern de la Generalitat, actualment, és molt bo.
“Enlairem només té una agrupació local a Deltebre…, però més endavant, potser en tindre’n tindrem més… Ja ho vorem!”
P: Tindrem ‘Enlairem Terres de l’Ebre’?
R: És un partit que no està limitat a Deltebre i, per tant, sí que pot anar més enllà de Deltebre, però ja ho vorem. Ara mateix però només tenim una agrupació local a Deltebre. En pot tindre més? Depèn…
P: I quan se sabrà? Abans de Pasqua?
R: No, abans de Pasqua no, perquè al final és precipitar-te. Enlairem és un partit clau per a la transformació imparable Deltebre, i les pròximes eleccions municipals són d’aquí a un any i mig. Pot acabar ampliant-se a escala territorial? No ho sé, però sumar, quan s’escaigui, és la nostra vocació.
P: Hi ha fotos dalt l’escenari on es veuen els alcaldes de l’Aldea, l’Ampolla, la Ràpita… La gent ho interpreta com un senyal evident.
R: El món està per interpretar… La veritat és que amb els alcaldes que cita, i amb els altres alcaldes -que n’hi ha molts-, tenim molt bona sintonia. Això també marca diferències respecte a fa uns anys: ara hi ha molts alcaldes que podem caminar junts. Ho hem constituït a través d’una Mancomunitat que es diu Delta Gestió, on érem tres i ara som sis, i que té la porta oberta per si en volen vindre més.
Els malintencionats parlen que la Mancomunitat Delta Gestió s’ha constituït amb finalitats polítiques…, i em fa gràcia que ho diguem, perquè l’objectiu és la gestió pública. I si després hi ha la possibilitat de sumar la sinergia política, no es descarta, per descomptat; perquè al final la vida està per sumar, no per restar.
“Els partits clàssics el que haurien de fer és modernitzar-se, obrir estructures, i actualitzar posicionaments ideològics”
P: Una pregunta que repeteixo a tothom. Què fer davant dels joves que creixen en direcció l’extremadreta?
R: Amb 15 i 15 anys ja m’agradava la política, i que els joves troben refugi en l’extrema dreta no és una bona situació. Penso que fa faltar una autoreflexió com a societat, i com a sistema polític, de què acaben representant els sistemes polítics actuals. El jove vol canvis, transformació, propostes clares i els partits clàssics, la mateixa ‘partitocràcia’, acaba sent presonera de les seues pròpies estructures i dogmes interns.
I ara parlo des de l’àmbit de la politologia. Si es fes aquesta reflexió seria fàcil tornar a enganxar les noves generacions que necessiten referents. Però ara agafen referents molt reaccionaris i en postulats ideològics que no ens porten res de bo com a societat. I això passa perquè els partits clàssics no estan fent aquest exercici de sortir de l’empresonament intern que tenen. Per exemple, renovant lideratges, o fent propostes ideològiques diferents. No podem veure a les notícies cada dia certes coses i que els partits no reaccionen, i que estiguen mirant quan es convocaran noves eleccions o com desgastem l’un a l’altre, no facilitant la negociació d’un pressupost. Al final és una tàctica interna que porta a la desafecció política i malauradament fa anys que passa. I et porta, com a sortida, als partits d’extrema dreta.
A les noves generacions encara et costarà molt més entendre-ho i trencar-ho, i amb un populisme desafermat i molt efervescent, s’hi decanten. Crec que els partits clàssics el que haurien de fer és modernitzar-se, obrir estructures, actualitzar posicionaments ideològics i tocar els problemes del dia a dia.
P: El dia 27, en aquest espai, convoquem el FÒRUM DEL TALENT. El convido a fer una crida.
R: En primer lloc, agrair a Canal TE no només l’organització, sinó tota l’evolució d’Ebrencs pel Món, perquè és una manera d’aglutinar i sumar el talent que tenim dispersat per tot el món, i l’objectiu al final és despertar l’orgull de territori.
A més a més, és un talent que aprèn, que creix, que es desenvolupa, i que té èxits i també reptes. I el repte és que també puguen retornar al seu territori per multiplicar el nostre valor territorial.
És molt important sumar, i aquesta foto que es veurà el dia 27 en aquest espai neuràlgic, de creació d’identitat i de talent, com és l’Arrossera de Deltebre, ens connectarà també en aquesta essència i energia que representa estar al cor del delta.
P: En certa manera, és també un acte de capitalitat?
R: Nosaltres sempre diem que Deltebre és el cor i el batec del Delta. Un delta que estava molt parat i que ara batega amb força. I sí, aquest batec també et trasllada a conceptes com la capitalitat.
I quan parles de capitalitat, ja comences a posar nerviós a molta gent (riu irònicament). I encara més quan dius és que el Delta hauríem de ser una comarca. Poses nerviosa a més gent! I dius…, bé, és que el bo en política la gent es posi fiqui nerviosa, perquè al final, no tot ha de ser tan clàssic, tan inert, i tan anquilosat. És el que parlàvem dels joves, que no estan on han d’estar, i que ja no estan en els partits clàssics…
Però, per què? Perquè no els donem respostes. I la realitat quina és? La realitat és que tenim una connexió important entre un hemidelta dret i un hemidelta esquerre (el refereix al pont ‘Lo Passador’, inaugurat el 2010), i que la realitat del Delta és una realitat que hauria de ser una administrativa. Si no la tenim és perquè no s’ha cregut institucionalment; i perquè des d’aquí tampoc ens ho hem cregut prou.
Parlar de capitalitat no és parlar de nova comarca, si bé n’hem de parlar. Hem de parlar de transformació i de capitalitat, perquè és parlar d’intentar que tots puguem sumar. Penso que, en unes coses sumem uns, i les altres sumem uns altres, però tots hem d’intentar respectar-nos i solidaritzar-nos, i sumar sinergia en el que fan l’altre.
Capitalitat no és un concepte radical, en absolut. Capitalitat és un concepte relatiu que suma i que mai resta.
