No puc entendre per què abracem tradicions que només hem vist en pel·lícules nord-americanes, fruit d’un colonialisme cultural servit calent a través de les pantalles. Mai hem tingut Pare Noel, ni trineus, ni rens, ni avets nevats. I, tanmateix, cada any ens vestim amb gorres vermelles, pengem banyes de ren i cantem nadales importades com si fossin nostres. ¿Què ens fa oblidar les nostres tradicions mediterrànies, molt més profundes i antigues?
Per això vull recordar les Saturnals romanes, la manera com els nostres avantpassats celebraven el retorn de la llum. Festes comunitàries, regals simbòlics, àpats interminables, trencament de jerarquies, rialles, música, orgies i vida. Celebraven el sol que reneix, no un catàleg comercial.
I, tanmateix, aquí som: ciutats plenes de milions de llums que no signifiquen res, factures energètiques de pel·lícula i un Nadal reduït a consum compulsori. ¿Regalar telèfons mòbils és la nova espiritualitat d’hivern?
La desconnexió no comença per Nadal, sinó per Tots Sants. Una festa íntima i mediterrània, dedicada a recordar els qui ja no hi són, devorada per un Halloween que ha convertit la memòria en un carnaval de Frankenstein i zombis. ¿En quin moment portar flors al cementiri va ser substituït per pintar-se la cara de mort vivent?
Però anem rodolant dins d’aquesta bola de neu gegant imitant tradicions que no ens pertanyen i oblidant les que ens expliquen com a poble. Entre Saturnals i rens, triem rens. Entre memòria i maquillatge de zombi, triem zombi. I després ens preguntem per què perdem identitat.
Potser ha arribat el moment de fer una cosa revolucionària: parar. Pensar. I recuperar les nostres festes, les que tenen arrels i sentit, les que no necessiten rens ni cançonetes imbècils en anglès. Només llum. De la bona. De la que torna cada hivern, encara que ningú la retransmeti.
Ja ho sé: “les tradicions evolucionen”. Sí. Però una cosa és evolucionar, i una altra és convertir-nos en un parc temàtic d’idees importades sense preguntar-nos ni un segon què estem fent. Si encendre milions de llums fos el sentit profund de les festes, seríem el poble més espiritual del planeta. Però potser —només potser— ens estan venent màgia envasada al buit, i nosaltres, ben contents, passant la targeta.
Recordem qui som. D’on venim. I deixem d’imitar allò que no ens explica.
Si no ho fem, sempre ens quedarà un Pare Noel suat, un ren trist i una ciutat més il·luminada que la superfície del sol. I una identitat… cada vegada més apagada.
Au tots a patinar sobre gel que avui fa un fred de 23 graus!
