Fa dies que em ronda una reflexió per la ment, qui farà les feines dels sectors primari i secundari quan les persones que s’hi dediquen ara es jubilin o ja no hi siguin?
Veig a la societat molt entusiasmada amb la Intel·ligència Artificial, amb les noves tecnologies i les noves feines que fins i tot es poden fer des de casa; però també sento una preocupació per què passarà amb aquelles feines que no es poden fer amb tecnologia ni IA.
És un tema recurrent el fet que últimament hi ha falta d’electricistes, fontaners, persones que anomenem “manetes” i que s’hi dediquin, i encara més falta d’agricultors i pagesos que siguin joves, donant esperança al futur d’aquestes feines.
És la falta de recursos per part dels governs? És la precarietat que comporta estar a disposició del client? És un peix que es mossega la cua. Si no hi ha recursos, l’emprenedor no pot comptar amb treballadors; si no pot comptar amb treballadors, no pot organitzar la feina per torns i garantir qualitat de vida; si no pot garantir qualitat de vida, la gent no hi vol treballar.
El que tenim clar es que es necessiten més recursos destinats a les feines primàries i secundaries, es necessita ajudar a les persones que decideixen emprendre o que tenen les seves pròpies empreses.
Es necessita motivar a la societat a fer aquests tipus de feines, ensenyar-los la part bona, la part humana, i recordar que els necessitem, que els hem de recolzar, perquè sense totes aquestes persones acabarem amb una falta de recursos que pot dur molts problemes a futur.
En definitiva, el futur del sector primari i secundari dependrà de la nostra capacitat com a societat per valorar-los i cuidar-los. Les noves tecnologies poden ser grans aliades, però mai podran substituir la feina humana ni el coneixement que es transmet de generació en generació.
És el moment de donar-li una volta a la situació i reconèixer la importància dels qui treballen amb les mans, entendre que el progrés és combinar tradició i innovació, per construir entre tots un futur millor.
