Hi ha molta gent que em diu que visc als mons de Yupi, simplement perquè, de tant en tant, expreso idees que avui dia semblen utòpiques.
Però saps què? Prefereixo viure als mons de Yupi que en aquest món on tot sembla ja establert i on res, absolutament res, sembla mutable.
Prefereixo somiar un futur millor que resignar-me a un present mediocre.
Dit això, anem al tema d’avui, un altre d’aquells temes dels mons de Yupi, jajajaja…
Quan veig els noticiaris i les xarxes socials, em pregunto: no es pot fer oposició d’una altra manera?
No pot ser que l’oposició sempre estigui “ñe, ñe, ñe”, criticant-ho tot, posant traves a tot i negant qualsevol avenç només perquè no és seu.
No pot ser que vulgui destruir el que el govern construeix.
No pot ser que tot el que fa el govern estigui sempre malament.
No pot ser que govern i oposició visquin eternament a la greña, com dos nens encaparrats que competeixen per tenir la raó.
No pot ser que quasi mai es posin d’acord.
No pot ser que l’oposició sigui només el nen xivato de la classe.
I mentrestant, la gent, nosaltres els ciutadans, mirem el partit des de la grada, cansats, mig avorrits, esperant que algú parli de veritat dels nostres problemes.
Però no, la política s’ha convertit en un espectacle on tothom vol guanyar punts i ningú sembla voler escoltar.
A vegades penso que potser el problema és la paraula mateixa, oposició.
Com si el seu únic paper fos oposar-se, negar, contradir.
Però què passaria si entenguéssim la política com un espai comú on totes les parts, amb visions diferents, treballen per un mateix objectiu?
Potser seria massa senzill… o massa revolucionari.
Potser el primer que hauríem de fer és canviar-li el nom, perquè les paraules, al cap i a la fi, acaben establint els fets consumats de la realitat quotidiana.
La paraula oposició ja sona a conflicte per defecte.
Podríem, entre tots, pensar una nova manera de fer oposició?
Una oposició que proposi, que construeixi, que aporti, que faci de contrapunt però no de martell.
Una oposició que sigui part del motor i no només l’ombra del fre.
Una oposició que no visqui del fracàs de l’altre sinó del progrés compartit.
I això no va només per la política.
A la feina, a les entitats, a les famílies… sovint també caiem en la mateixa trampa: pensar que discrepar és enfrontar-se, que tenir una idea diferent és atacar.
Ens falta aprendre a discrepar sense destruir, a dialogar sense imposar, a respectar sense renunciar al criteri propi.
Potser sí, potser és utòpic pensar en una oposició que construeixi en lloc de destruir.
Però si no som capaços de reinventar fins i tot les paraules amb què ens governem, continuarem condemnats a repetir els mateixos errors.
Potser ha arribat l’hora de canviar “oposició” per “proposició”, perquè només quan l’altre deixa de ser un enemic i es converteix en un aliat crític comença de debò la democràcia.
I potser, només potser, aquell món de Yupi del qual tots es riuen no és tan lluny com sembla.
