El dia de l’estrena s’apropa i els nervis i les expectacions augmenten exponencialment.
Fa dies que ha començat a recloure’s. Sent la necessitat d’estar sola, de reconnectar amb ella mateixa. Parla poc. Ha optat per desactivar-se socialment de forma temporal i centrar-se en contactar amb la pau interior. Disposa de poques paraules i molts pensaments a reordenar i emocions per processar.
Decideix abraçar la solitud amb escalfor. Després de dies de molta activitat i música ha arribat el moment d’escoltar el silenci. Ara és necessari poguer sentir-se acompanyada per la fortalesa interna i això ho troba sempre través de la introspecció.
Arriba el dia. Fa setmanes, mesos, a vegades fins i tot anys que la solista ha estat preparant-se per aquest moment. Encara no ha entrat al teatre i ja sent l’energia vibrant de que avui serà un dia especial. Hi ha molta gent esperant veure, sentir i compartir un moment únic. Al camerí es produeix una alegre cerimònia on hi desfilen tot tipus de personatges radiants i empolainats que l’abracen amb entusiasme desitjant-li “- molta merda!” Ella cerca desesperadament la pau interior però aquesta fa una bona estona que ha marxat espantada. Ara no és el moment de tornar a buscar-la. Ha arribat l’hora de contactar amb la confiança, de sentir amb certesa que està en el lloc on vol estar.
Mira enrera i veu totes les hores d’estudi, de lluites amb la disciplina i la soledat. Mentre arriba la confiança recorda la relació tòxica que va viure amb l’individualisme i encara avui en els moments on la por es presenta inesperadament sent una possible recaiguda. A través dels anys i l’experiència ha entès que hi ha factors externs fora del seu abast i decideix acceptar-los i viure el que el moment li porti.
És l’hora d’entrar en escena. Ara haurà de prendre la decisió més valenta de la vetllada que és la de donar pas amb humilitat a l’entrega. La solista viu la paradoxa de que en aquest moment la manera més sincera de connectar-se amb els altres és a partir de la presa de consciència de que està sola i només ella pot ocupar el seu lloc, interpretar el seu paper i deixar a tots els altres l’espai necessari per a que puguin fer el mateix i realitzar així un acte creatiu compartit. Entregar-se amb amor al moment és el que m’ensenya cada dia l’ofici de solista. I així mateix: la vida.
