Si hi ha un tema que desperta comparacions immediates entre casa nostra i els Estats Units és l’educació. I aquí, per una vegada, crec que podem valorar positivament el que tenim. El nostre sistema és públic, gratuït o amb un cost molt reduït, i això permet que tothom tingui accés a una educació de qualitat sense que els diners siguin un punt de divisió de classes socials.
Ara bé, aquest privilegi té trampa. El nostre sistema està en perill, i el principal problema és polític: massa sovint es busca el resultat a gran escala, es manipulen currículums i es corrompen els valors bàsics de l’educació. A més, cada cop pesa més un altre factor que no podem ignorar: els pares. Molts no col·laboren amb l’escola, deleguen tota la responsabilitat i això frena enormement el procés educatiu dels seus fills. Tot i així, dins del que cap, encara tenim un sistema educatiu que molts països voldrien.
I llavors mirem cap als Estats Units. Allà, un curs universitari pot costar fàcilment entre 20.000 i 40.000 dòlars anuals, i si parlem d’universitats d’elit la factura encara és més alta. La majoria d’estudiants es veuen obligats a demanar crèdits: comences la vida adulta amb un deute de 100.000 o 300.000 dòlars abans fins i tot de trobar feina. És un sistema que premia qui pot pagar i condemna qui no té recursos, però alhora obliga tothom a donar el màxim.
El nostre sistema educatiu és un privilegi, però també un luxe que no valorem prou
En el meu àmbit, l’esport, el contrast encara és més bèstia. Els programes universitaris americans mouen diners multimilionaris. Per a molts estudiants, l’esport és l’única via per aconseguir una beca i accedir a la universitat. I el que et trobes és simplement inabastable: campus més grans que pobles sencers, estadis universitaris amb més de 100.000 seients plens cada cap de setmana, instal·lacions que ni Barça ni Madrid poden somiar. Tot per un espectacle que va molt més enllà de l’educació.
Als EUA, la universitat és negoci i espectacle; a casa nostra, encara és formació i valors
La reflexió és clara: què és millor? Un sistema europeu que sembla vell i decadent, però que encara manté uns valors i una competitivitat educativa real? O el model americà, on la grandesa, la tecnologia i l’evolució constant amaguen una cara fosca de pressió i deutes? Difícil resposta. El que és segur és que el món funciona de maneres molt diferents, i veure-ho de prop et fa qüestionar si allò que tenim ho valorem prou.
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
