Segons el professor Franz de Copenhaguen, les principals ciències ocultes són tres: l’astrologia, la nigromància i l’economia. Afegeix que aquesta darrera és la més perillosa, perquè a més de tenir uns principis irracionals, absolutament indesxifrables, les seues conseqüències poden ser devastadores, en la mesura que decideix qui menjarà i qui morirà de fam, qui se’n sortirà i qui es perdrà en el temps com llàgrimes de replicant en la pluja àcida.
Una bona mostra de tot plegat és que, en els darrers cinquanta anys, els historiadors de l’economia insisteixen cada cop més en el paper que, a més de l’or i la plata, han tingut, de forma sorprenent, el cafè i el sucre en els orígens i desenvolupament del capitalisme al llarg dels darrers cinc segles, des de la conquesta i colonització d’Amèrica i els inicis de la primera globalització fins ara, amb les seues devastadores conseqüències per a les poblacions indígenes i el proletariat europeu.
El cafè és originari d’Etiòpia i va ser conreat pels àrabs. A l’Edat Mitjana, els europeus el van denominar “vi d’Aràbia”, pel fet que la religió musulmana prohibeix les begudes alcohòliques, mentre que el cafè manté els fidels desperts per a l’oració i les bones obres. Aquesta és la raó que va marcar el futur del denominat “or marró” i, amb ell, el futur del món, perquè és una droga legal que estimula l’activitat mental i corporal i, a partir de la seua difusió a Europa al segle XVIII, va fomentar les idees de la Il·lustració i el capitalisme i va disparar l’activitat dels burgesos i els proletaris amb la revolució industrial. Perquè, mentre que l’alcohol, que fins llavors havia aportat calories a les masses desnodrides, ensopeix i empeny a la inacció, la cafeïna altera la química del cervell, fomenta la concentració i manté els treballadors desperts al llarg de les llargues jornades laborals i els patrons en tensió permanent per augmentar ad nauseam els guanys.
L’economista i escriptor britànic Malcolm Gladwell ho resumia així al New Yorker: “Una manera d’explicar la revolució industrial és que és la conseqüència inevitable d’un món on la gent, de sobte, preferia estar nerviosa a estar borratxa”. No hi falten esperits nobles i sensibles que considerin que un món de borratxos hauria estat més amable que el nostre món crepuscular d’histèrics hiperactius.
Quant al sucre, apareix cap al segle VIII a.C. a l’Índia i la Xina i, després de penetrar al món àrab, arribava a Europa als primers anys del segle XIII amb els croats, aquells pietosos cavallers que van incendiar Jerusalem, van massacrar els residents àrabs i jueus, i van violar i degollar les dones, a més de devorar les criatures tendretes com els anyells de llet. Aquell dia fatídic va ser el 15 juliol de 1099; el gran escriptor francolibanès Amin Maalauf ho explicava a Les croades vistes pels àrabs (1983) i considerava aquell horror com el punt de partida de l’hostilitat mil·lenària entre l’Islam i Occident.
Durant segles, el sucre va ser un luxe només a l’abast de l’aristocràcia, fins que, al segle XV, els portuguesos i els castellans el van començar a produir a gran escala, inevitablement associat a la brutalitat de l’esclavatge procedent de les costes centrals de l’oest africà. Durant cinc-cents anys, centenars de milers d’homes i dones de raça negra van ser caçats i traslladats a les Antilles, Florida i Brasil per plantar la canya de sucre, tallar-la, traginar-la fins a les factories i completar el procés de cocció i cristal·lització d’un producte cada cop més apreciat i més econòmic.
Quantitats industrials d’energia eficient i barata van permetre la mobilització de mà d’obra barata al llarg dels segle XVIII i XIX, en una migració massiva des del camps a les ciutats que va possibilitar la revolució industrial. Ens referim a la primera, perquè n’ha hagut tres o quatre, fins i tot sembla ser que ens trobem a les portes de la cinquena, la que pretén estrènyer la col·laboració dels humans i els robots, al més pur estil de la Tyrrell Corporation de Blade Runner.
Som en un món estrany, el d’un capitalisme salvatge, absurd, amb màquines cada cop més humanes i humans cada cop més maquinals. I ens caldrà tenir present les paraules de Fredric Jameson, el pensador americà traspassat recentment: “És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”.
