Escriure un article d’opinió personal és, per a mi, un acte de llibertat i d’amor. De llibertat, perquè el paper en blanc s’omple de lletres no dictades; i d’amor, perquè (entre altres raons) les paraules i les frases són de veritat. L’article és, en definitiva, el format ideal per comunicar: Èric Espuny Guillén (Santa Bàrbara, 1991), és, des d’aquest 1 de setembre, el cap i casal del Grup EbreMedia, i per tant també de les empreses i mitjans de comunicació que l’integren.
Només com correspon agrair-li el treball i la il·lusió, i comprometre’m a continuar ajudant. La raó és que, el present ha canviat molt -i més que canviarà-, i cal tenir capacitat d’innovació i d’adaptació, com la que ell té i ja ha demostrat. Dia a dia constato que en tinc un fart per aprendre a utilitzar el meu nou 5G (vigilat per no sé qui), que ell mateix m’ha facilitat com qui dona una joguina davant del qual cal espavilar-se. Així que em quedo amb els articles al diari digital (ebredigital.cat) i amb la baralla diària davant cada llibre d’instruccions; si bé procuraré ser ‘productiu’, ara que ja sé que comporta ser ‘Productor’, a més de periodista.
Quan tenia més o menys la seua edat, vaig aterrar amb la llicenciatura d’Amparo Moreno, per coincidir amb Joan Nadal (Ràdio Ulldecona), Josep Àngel Òdena i Joaquim Rambla (tots dos de Ràdio Tortosa), Marco Antonio Soria i Ramon Ferrando (tots dos del Diari de Tarragona), Josep Bayerri, Joan Josep Carot, Enric Algueró, Artur Gaya i Josep Lluís Villa (tots quatre d’Ebre Informes), i també amb Joan Ripollès (Migjorn). I amb els dos ‘germans Guinart’, junt altres fotògrafs reconvertits, tots ells pioners en això de la televisió local.
I quan va arribar el moment d’apostar per un projecte de vida, vaig fer el salt del periodisme a l’empresariat (sempre el meu dilema), al costat de Josep Lluís Villa, Artur Gaya i Juan Manuel Alemany, per crear una cooperativa de treball associat (PEBRE, també recolzada per Manolo Gamundi). Junts -a contracor-, vam decidir assumir riscos, i allí vam posar-les bases d’un canvi que ha acabat sent estructural (i que ara no toca explicar). Només vull afegir que, de la vintena d’implicats, sis descanseu en pau, tots podrien ser “productors de continguts”, però només cinc, eren únicament empresaris. Gairebé els mateixos que hi ha ara.
Actualment, però, ja hi ha més de dos-cents professionals al sector. Periodistes, tècnics, empresaris, i també assessors, comunicadors corporatius, dissenyadors, agències— I continuen havent-ho pocs empresaris. I això que fins i tot hi ha un centenar de col·legiats gràcies, a l’excel·lent tasca d’ordenació i memòria que ha fet el Col·legi de Periodistes.
Insisteixo, però, que d’empresaris de la comunicació, continueu havent-hi pocs més de mitja dotzena (o una desena si es compten els socis minoritaris que ha ajudat el sector). Per tant, Déu n’hi do el repte que es presenta, quan ja han transcorregut vint-i-cinc anys del nou segle, un període marcat per un creixement exponencial del sector. Un enlairament (paraula de moda), probablement massa volàtil i poc consistent, si bé, l’únic possible. Per això crec que, en aquest segon quart d’aquest segle que iniciem, la faena a fer és apuntalar i solidificar la faena feta, perquè es quede instal·lada a les Terres de l’Ebre l’estructura creada, adaptant-se a les noves necessitats. Si aquest rumb es manté, el territori no tornarà a ser ja mai més invisible. I la rara avis dels periodistes, sempre podrem continuar fent articles.
