Hi ha llocs que no et deixen indiferent. Que et canvien per dins. I l’Índia va ser, per a mi, un d’aquests. Un país immens, ple de contradiccions, de contrastos brutals i d’una energia que costa d’explicar. L’Índia no és fàcil. Ni ordenada. Ni previsible. Però t’ensenya, a la seva manera, lliçons que cap universitat pot oferir.
La meva etapa allà va començar, com sempre, entrenant. La primera divisió nacional és una bombolla dins d’un món que avança a velocitats molt desiguals. Un oasi relativament modern enmig d’un sistema encara molt precari. Nosaltres, dins del futbol, érem uns privilegiats: bones instal·lacions, organització sorprenentment correcta i un entorn de treball que contrastava amb la realitat del carrer, on la pobresa, el soroll i la desorganització són part del paisatge diari.
L’Índia em va purificar l’ànima. Em va fer parar, observar, i entendre el valor del que ja tenim.
I això és el que em va sacsejar: l’Índia em va fer veure que no hi ha res garantit. Que a casa nostra donem per fet el que a gran part del món encara és un luxe. L’educació, per exemple, no arriba a tots els racons d’aquest gegant asiàtic. I sense educació no hi ha mobilitat social ni oportunitats reals. Aquest país, amb un potencial enorme gràcies a la seva població i la mà d’obra assequible, és alhora víctima de les seves pròpies dimensions i desigualtats. El progrés no arriba a tothom. I mentrestant, a l’altra cara de la moneda, empreses i inversors hi aterren buscant creixement i futur.
Podria semblar que a l’Índia tot va a mig gas, però no és cert. Simplement, tot va al seu ritme. I t’obliga a baixar del teu. T’obliga a mirar més endins. A deixar de comparar per començar a comprendre.
El nostre futbol no és fruit de la sort: és fruit de l’esforç col·lectiu, constant i silenciós.
Tornar la mirada cap a casa després d’aquesta experiència també em va fer valorar més el que tenim. A Espanya i a les Terres de l’Ebre tenim un sistema esportiu que funciona. No és perfecte, però forma jugadors, crea oportunitats i, sobretot, és accessible. Això, des d’allà, es veu diferent. I fa que prenguis consciència del privilegi de tenir una estructura sòlida que permet créixer als joves talents.
L’Índia em va obligar a frenar. A mirar-me el món amb uns altres ulls. A desfer-me de moltes presses i agrair les coses més senzilles. Quan vius envoltat de tanta desigualtat, les comoditats quotidianes deixen de ser invisibles i passen a ser tresors. I entendre això, per a mi, és una de les lliçons més importants que m’ha deixat aquest viatge.
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
