Diu John Carlin que el futbol és la religió més important del món, la que té més devots i la que desperta les emocions més vives, fins a provocar, diu, “moments d’eufòrica transcendència espiritual”. No hi ha dubte que el gran periodista i escriptor anglès exagera una mica, però amb el seu llibre El factor humà, adaptat per Clint Eastwood al cinema a Invictus (2009), mostrava la força redemptora de l’esport, la capacitat d’entrelligar una societat marcada per l’apartheid, gràcies a la grandesa d’esperit de Nelson Mandela.
Quan el líder sud-africà va decidir organitzar el mundial de rugbi de 1995 es va inspirar en els Jocs de Barcelona 92, un veritable fenomen sociològic que es va viure com un projecte de país. Encara avui es recorden com un model d’èxit a nivell internacional, com el moment en què la capital catalana se situava entre les grans ciutats globals, bàsicament perquè va mobilitzar milers de voluntaris, com només ho pot fer una nació sense estat que sap que no pot esperar gaire cosa bona de l’Estat.
La reacció de Madrid -de la ciutat i del concepte político-metafísic- va ser prendre consciència de la seua condició de capital de segona i reaccionar amb l’enveja i la supèrbia que, amb els anys, la convertirien en el forat negre que xucla tots els recursos i totes les energies espanyoles. No ens referim només al vessant econòmic, polític, social o simbòlic, sinó també a un àmbit on conflueixen tots aquests factors: el de la religió futbolística que proclamava Carlin.
No és casualitat que Florentino Pérez tingui el costum de reservar mil seients a cada partit, per acollir el miler de vips que tallen el bacallà a les Espanyes
No cal ser gaire perspicaç per afirmar que el Real Madrid és l’equip del Règim: del règim del 39 i del règim del 78. Hi ha una dada definitiva: que el seu estadi es construís en els anys de ferro i fam, al mateix temps que el Valle de los Caídos, a força d’anar desviant camions de formigó cap a Chamartín. I no és casualitat que Florentino Pérez tingui el costum de reservar mil seients a cada partit, per acollir el miler de vips que tallen el bacallà a les Espanyes.
La dictadura que exerceix el club a les competicions espanyoles i europees és prou coneguda. Els pobres àrbitres espanyols i un grapat dels europeus estan sotmesos a una terrible pressió que els empeny a xiular compulsivament penals, faltes, targetes i expulsions a tort i a dret per afavorir els blancs perquè, com és natural, volen cobrar a final de mes. El seu principal rival, el Barça, només pot guanyar títols a condició de ser tan superior que els mals arbitratges quedin en simples anècdotes. Però a més, si un és l’equip del règim, l’altre és l’equip anti-règim des de fa cent anys, almenys.
Aquest passat 14 de juny es complia el centenari del tancament del camp de les Corts per ordre de Primo de Rivera, després que el públic dediqués una xiulada espontània a l’himne d’Espanya. El resultat: sis mesos de tancament i l’exili del president Joan Gamper que, amb el temps, l’empenyeria al suïcidi. Un altre president, Josep Sunyol, moria assassinat a la serra de Guadarrama per l’exèrcit franquista, l’agost de 1936. I cal recordar que, en un acte repressiu de més baixa intensitat, un tercer president, Sandro Rosell, va estar empresonat dos anys, acusat de ves a saber què, pel fet de ser el màxim representant del club català.
El memorial de greuges del barcelonisme és força extens i en els darrers anys ha anat creixent amb l’inestimable ajut dels mitjans del règim, que s’han esforçat a presentar una entitat essencialment antipàtica, tramposa i entrampada, contra la qual tot s’hi val. El cas Nico Williams és el darrer episodi del culebrot anti- Barça, amb la duríssima reacció del president del club bilbaí, Jon Uriarte, esperonat per Javier Tebas, el famós bomber piròman.
Hi ha una part positiva en el lamentable afer: que molts catalans deixaran de contemplar els bascos com els seus aliats i amics de l’ànima. No ho són, i no només en el terreny futbolístic. No ho són més del que ho puguin ser els murcians o els eslovacs. Van a la seua des de fa segles i per això se’n surten i van a l’ample. Mentrestant, els catalans ens entestem a redimir els espanyols de si mateixos i assumim el paper que la història ens ha assignat al gran teatre del món: el del cornut que paga el beure.
Xavier Vega Castellví
