Fa uns anys quan des d’Esquerra proposavem la creació d’un Fons Nuclear per generar oportunitats de treball per quan tanquin les Centrals Nuclears, ningú ens feia cas. Érem a l’avantguarda de la previsió, i avui amb el Fons en marxa, aportant centenars de milers d’euros als ajuntaments afectats, anem per davant de les zones nuclears de l’Estat. Però hem de continuar sent exigents i assegurar que els recursos van a generació de llocs de treball a les àrees nuclears.
El mateix passa amb l’Agència de la Indústria Química de Tarragona, els qui no l’han proposada fan so de cova. Però ja cauran, és més necessària que mai.
La política industrial del segle XXI ha d’estar al servei de la seguretat, de la sostenibilitat i del benestar de la ciutadania. I en un sector tan estratègic, complex i delicat com el de la indústria química i petroquímica, cal fer un pas endavant decidit en termes de governança, control públic i transparència.
El sector químic és clau per a l’economia de l’Estat i de Catalunya: representa més del 13 % del total industrial, genera més de 670.000 llocs de treball entre directes i indirectes, i és el segon sector exportador. És també el principal inversor industrial en recerca i desenvolupament.
Però no podem mirar només les magnituds econòmiques. Este sector també comporta riscos importants per a la salut i la seguretat de les persones i pel medi ambient. I aquí és on cal situar el debat de fons: com garantim una indústria química segura, transparent, amb control públic efectiu i alineada amb els objectius de descarbonització i transició ecològica?
Recordem el tràgic accident del 14 de gener del 2020 a l’empresa IQOXE, al polígon petroquímic sud de Tarragona, va marcar un abans i un després. Tres persones van perdre la vida, desenes van resultar ferides, i es va posar de manifest una realitat coneguda però massa sovint ignorada: la insuficiència dels mecanismes de supervisió i coordinació davant d’una concentració de risc tan elevada com la del Camp de Tarragona.
Per això, des d’Esquerra Republicana vam impulsar en la passada legislatura la Ponència d’estudi sobre la seguretat i l’impacte ambiental de les grans instal·lacions industrials, especialment les químiques. Hi van participar experts de primer nivell, universitats, institucions, sindicats i entitats socials. El consens va ser clar: cal crear una Agència de la Indústria Química, pública, multidisciplinària, amb capacitat d’actuació real i coordinació entre administracions.
Una Agència amb seu al Camp de Tarragona, la zona amb la segona concentració industrial química més gran d’Europa. Una agència que integri la Generalitat de Catalunya, els ajuntaments, l’Estat i, quan calgui, les institucions europees. Una agència amb capacitat sancionadora, d’inspecció, d’emissió de llicències, i també de recerca i prevenció. No estem parlant de crear una estructura buida, sinó d’un veritable regulador públic del sector, a l’altura dels reptes que tenim davant.
Parlem també de transició energètica, de formació, d’ocupació de qualitat, de recerca aplicada, i de territori. El Camp de Tarragona ja està sent un referent en la producció d’hidrogen verd, i també ho podria ser l’Ebre en projectes de descarbonització industrial i en la formació química universitària i professional. Aquesta agència podria ser també un eix tractor per al nou model econòmic i energètic del país.
Seguretat, sobirania industrial, transició verda, ocupació de qualitat i control democràtic. Aquesta és la nostra aposta. No podem tornar a mirar cap a una altra banda. No podem deixar la gestió del risc en mans exclusives de l’autoregulació empresarial. I no podem desaprofitar el coneixement i la capacitat instal·lada que tenim en territoris com Tarragona.
Una proposta de país, de futur, de responsabilitat.
