Fa cinquanta anys, s’inaugurava el Conservatori de Música de Tortosa. Al juny de 1974, professorat del Conservatori de Tarragona es va desplaçar a Tortosa per fer els exàmens de final de curs. El desembre de 1976, el ple de la Diputació de Tarragona va acordar l’aprovació de la creació del Conservatori de Tortosa, autònom del de Tarragona. En primer director fou Mariano Jover i el professorat Rossend Aymí, Paquita Angelats, Angelita Carrasco, Enrique Cortés, Núria Monclús i Maria Teresa Tallada, tots músics referents a qui cal agrair que ho fessin possible.
Vaig tenir la sort que a casa, apostessin per donar-me una formació musical. Jo volia tocar el piano, com la mama, però quan em van matricular al conservatori, en tan sols 5 anys, només vaig poder triar entre el violí i el contrabaix. I clar, al veure aquell instrument que en feia dos de mi, no vam dubtar en escollir el violí. I us he de dir que no me n’arrepenteixo gens.
Durant dotze anys vaig estar pujant i baixant aquelles escales, amb la funda del violí a l’esquena i les classes de llenguatge musical encadenant-se amb les d’harmonia o cambra. Però més enllà de les hores d’estudi i d’escales musicals, hi ha una cosa que encara recordo en molta estima: el temps entre classes amb els companys. Les hores mortes fent deures, xarrant pels passadissos, passant l’estona per algun racó del Conservatori o voltant pel centre de Tortosa. El Conservatori no era només un lloc on estudiar música: era una segona escola, una segona casa.
Amb el pas dels anys, va arribar un moment decisiu. Als 18 anys havia de triar si continuava la via professional de la música o emprenia un altre camí. Una decisió difícil, perquè el violí m’encantava però des de ben petit havia volgut ser professor de matemàtiques, així que vaig escollir el Grau de Matemàtiques, una carrera que em va posar al límit. Però si me’n vaig sortir, va ser gràcies a allò que havia après al Conservatori: la constància, l’esforç, la regularitat, el repetir cent vegades un fragment d’una obra difícil, que s’entrebancava. Aquella disciplina diària d’estudiar una mica cada dia, de no defallir, de repetir fins que surt bé, de seguir estudiant perquè surti millor. El Conservatori ens ensenya molt més que nocions musicals, ens ensenya a no rendir-nos, i, per sobre de tot, contribueix a generar la cultura de l’esforç que tanta falta fa a la societat actual.
Quan passo pel carrer de la Rosa i veig un xiquet o xiqueta entrant per primera vegada al Conservatori, només em venen ganes de dir-li: “Ara comença la màgia”
L’oferta formativa del Conservatori és de qualitat, amb professorat entregat i un seguiment individualitzat que permet créixer a l’alumne. I també amb un personal d’administració i serveis que sempre tenien un gran somriure que s’interessaven per tu i t’ajudaven en tot allò necessari.
Quan passo pel carrer de la Rosa i veig un xiquet o xiqueta entrant per primera vegada al Conservatori, només em venen ganes de dir-li: “Ara comença la màgia”. Que estudiï, que s’esforci, que aprofiti cada classe i cada amistat. Perquè encara que no acabi dedicant-se professionalment a la música, allò que aprendrà li servirà tota la vida. Perquè la música educa la ment, cultiva l’ànima i ens fa més lliures.
I no és només una escola. És també un agent cultural imprescindible per la ciutat i pel territori. Cada trimestre s’hi organitzen concerts de nivell, oberts a la ciutat, interpretats pels mateixos professors o per músics convidats de prestigi. Malauradament, massa sovint amb poca assistència. Cal una aposta decidida per fer més visible tot aquest talent. No pot ser que una ciutat que com Tortosa no estigui donant el suport ni difusió que mereix l’activitat musical d’un dels seus centres educatius més potents.
El Conservatori no necessita un trasllat a un espai menys idoni, sinó una ampliació planificada i consensuada
El Conservatori mereix i ha de seguir creixent, però ho ha de fer de forma responsable. La proposta improvisada de l’actual alcalde i la regidora de Cultura de traslladar el Conservatori als Josepets, com a reacció a la fallida de la sala esportiva, ha encès totes les alarmes. És una proposta que ha estat públicament rebutjada per la comunitat educativa i que demostra un desconeixement absolut del centre i de la seua realitat. Sembla mentida que l’alcalde, en l’acte de celebració del 50è aniversari encara ho defensés en el seu discurs.
El Conservatori no necessita un trasllat a un espai menys idoni, sinó una ampliació planificada i consensuada. Les opcions són clares i viables: adquirir els baixos adjacents al Conservatori, que són propietat del Bisbat i que permetrien crear noves aules i espais i reimpulsar l’adquisició el Palau Capmany iniciada per l’exalcaldessa Meritxell Roigé i que es va aturar, un palau que és just davant de l’actual Conservatori, que a més d’oferir més espai i serveis al centre educatiu també serviria com a seu permanent de la Diputació a Tortosa. Les dos propostes permetrien guanyar espai i dignificar la formació musical a Tortosa. Qualsevol altra via és un pedaç per improvisar una política cultural que fa aigües. I la música, com la cultura, requereix de planificació estratègica.
I perquè, com va dir la presidenta de la Diputació, els Conservatoris, i la resta de centres educatius de la Diputació, són el millor actiu que té la institució. Els centres educatius mereixen rebre tot el suport i recolzament perquè estan formant les generacions del futur. I segurament en un món on alguns valors s’estan perdent, el conservatori és encara un refugi i els manté ben vius, des de la innovació però sense oblidar que perquè alguna cosa surti bé, l’esforç i la constància són imprescindibles. Llarga vida al Conservatori de Tortosa.
