Us heu plantejat mai quantes llengües hi ha al món? En un parell d’articles m’ocuparé de donar compte de l’extraordinària diversitat lingüística que es pot trobar en el nostre planeta. Fer-ne una caracterització sumària serà l’objectiu d’aquest primer lliurament. En el proper miraré d’ubicar la llengua catalana en el mosaic lingüístic que conformen els diferents sistemes comunicatius de la humanitat.
La facultat del llenguatge és allò que distingeix els humans de la resta d’espècies animals. Em refereixo al llenguatge articulat, això és, l’establiment d’un codi que correlaciona el pla l’expressió amb el del contingut. Dit d’una altra manera, les persones som dipositàries d’un instrument que ens permet, consensuadament, associar significats a l’agrupació de sons (les paraules) que emet el nostre aparell fonador. Això, com he dit, ens singularitza.
Les llengües -convé insistir en aquesta qüestió- són diverses i canviants. Factors lingüístics i, sobretot, extralingüístics impulsen canvis constants que amb el temps van modificant el catàleg de llengües del món
Des dels primers balbucejos fins a l’actualitat, l’instrument en qüestió s’ha anat diversificant constantment. Les llengües -convé insistir en aquesta qüestió- són diverses i canviants. Factors lingüístics i, sobretot, extralingüístics impulsen canvis constants que amb el temps van modificant el catàleg de llengües del món. Un exemple molt pròxim és el de la constitució d’un bon grapat de llengües a partir de l’evolució del llatí. Una dotzena de llengües romàniques, pel capbaix, van anar emergint fa més de mil anys en espais diversos de l’antic imperi romà.
Les llengües, per més que els lingüistes han tingut la tendència a estudiar-les a partir de l’anàlisi estricta de la seua estructura interna, no poden romandre al marge dels seus usuaris. Certament, és molt important conèixer bé el sistema fònic, el morfosintàctic i el lexicosemàntic. Però no ho és menys tindre present que l’estructura de la llengua -insisteixo, diversa i canviant- haurà de satisfer les necessitats comunicatives d’uns usuaris diversos i d’unes situacions comunicatives cada cop més complexes. D’evidenciar aquesta imbricació, ens n’ocupem els sociolingüistes.
Des d’aquest punt de vista, les llengües esdevenen constructes que ens permeten veure el món de maneres matisades. I estableixen, doncs, qui som nosaltres i qui són els altres
En el paràgraf anterior m’he referit a la funció comunicativa de les llengües, essencial en la seua caracterització i fonamental per al seu esdevenidor. Tanmateix, les llengües també tenen una funció identitària, que concita l’adhesió dels seus parlants i sol esdevenir un dels factors clau a l’hora de vincular-hi actituds de lleialtat lingüística. Des d’aquest punt de vista, les llengües esdevenen constructes que ens permeten veure el món de maneres matisades. I estableixen, doncs, qui som nosaltres i qui són els altres.
La diversitat lingüística planetària avui la situem al voltant de set mil llengües. Si agafem com a referència l’Ethnologue -institució que s’ocupa del recompte i la classificació de les varietats lingüístiques del món-, estaríem parlant de 7163 llengües (en la darrera edició de 2021). I encara en podríem afegir unes tres mil més, que estableixen la comunicació mitjançant una convenció de signes (llengües de signes). Així, doncs, deu mil llengües proporcionen comunicació i identitat als més de vuit mil milions de persones que habiten el nostre planeta.
Aquestes llengües -i d’una manera especial les orals- expressen la història de la humanitat, mantenen viva la memòria històrica dels pobles que les parlen, són dipositàries del coneixement que generació rere generació s’ha anat generant. Constitueixen, en definitiva, un patrimoni que la humanitat faria bé de preservar si no vol renunciar al coneixement que atresoren.
L’Ethnologue situa en un 42% el percentatge de llengües amenaçades de desaparició. Això significa que van perdent usuaris, fonamentalment en les generacions més joves, i veuen interrompuda la transmissió lingüística generacional. La traça més sinistra que una llengua es troba immersa en un procés de substitució lingüística la trobem en el moment que els pares (i mares) deixen de transmetre-la als fills (i filles). Les llengües amenaçades són, generalment, llengües minoritàries. Ara bé, cal tindre present que no totes les llengües minoritàries presenten problemes de substitució. L’estatus de subordinació en relació amb d’altres llengües que comparteixen l’ecosistema comunicatiu seria el veritable factor que impulsa la seua desaparició.
Convé destacar que el continent europeu, amb un 4% de les llengües del món, és el que mostra una menor linguodiversitat
Quina és la distribució de les set mil llengües acreditades en el nostre planeta? D’entrada, convé destacar que el continent europeu, amb un 4% de les llengües del món, és el que mostra una menor linguodiversitat. Aquest fet, sens dubte, és a la base d’actituds i comportaments envers les llengües que poca cosa tenen a veure amb els de territoris on la diversitat és sensiblement major. És el cas, per exemple dels continents asiàtic i africà, amb un 32% i un 30% respectivament de les llengües del món. Segueix el 19% de llengües que acull el sud del Pacífic i el 15% del continent americà en el seu conjunt.
L’ecosistema comunicatiu estatal més divers és el de Papua Nova Guinea amb 832 llengües, que gairebé triplica el nombre de llengües d’Europa. En segon lloc tindríem Indonèsia, amb 731 llengües. I a continuació vindrien Nigèria amb 515 llengües, Índia amb 400, Mèxic amb 364, Camerun amb 286, Austràlia amb 268 i Brasil amb 234.
Quant a les llengües més parlades, el top 10 és el següent. Els tres primers llocs els ocuparien el xinès mandarí, el castellà i l’anglès. Val a dir que la prelació varia en funció de si considerem els parlants nadius o els parlants totals que el coneixen. L’ordenació adduïda respon al criteri dels parlant nadius. Així, El mandarí, amb 909 milions, ocupa destacat el primer lloc, mentre que el castellà supera l’anglès, amb 474 i 373 milions respectivament. En canvi, si considerem el nombre de coneixedors de les llengües, l’anglès exhibeix la seua hegemonia amb 1452 milions de parlants potencials, seguits dels 1118 del mandarí i els 548 de l’espanyol. Al darrere hi trobarem l’hindi-urdú (414-833 milions) , l’àrab (206-452 milions), el bengalí (234-273 milions), el portuguès (232-258 milions), el rus (254-258 milions), el japonès (125 milions) i el panjabi (113 milions).
El desequilibri és tan gran que un 96% de les llengües del món són parlades per un 4% de la població. I a l’inrevés, un 96% de la població parla un 4% de les set mil llengües que tenim a l’abast
Les dades acabades d’esbossar ens mostren, d’una banda, un món lingüísticament molt divers on la norma són les llengües amb pocs parlants. I, de l’altra, fan emergir un conjunt reduït de llengües de gran abast comunicatiu, algunes de les quals -especialment l’anglès- dominen la comunicació internacional. El desequilibri és tan gran que un 96% de les llengües del món són parlades per un 4% de la població. I a l’inrevés, un 96% de la població parla un 4% de les set mil llengües que tenim a l’abast.
Siga com siga, m’agradaria insistir en una qüestió fonamental: més enllà del nombre de parlants que acrediten, totes les llengües tenen el mateix valor intrínsec. No s’ha d’establir una valoració en termes de dignitat, legitimitat i potencialitat comunicativa dels seus parlants. L’equitat ha de presidir l’abordatge de l’extraordinari mosaic lingüístic de la humanitat. Les llengües s’adapten a les necessitats dels parlants que en son dipositaris. Per exemple, determinades ecologies exigeixen que les societats desenvolupen un codi escrit, en unes altres és absolutament prescindible. En el moment que se’n genere la necessitat s’ha de tindre clar que no hi haurà cap dificultat a crear-lo.
Les llengües, però, més enllà de la seua potencialitat, es veuen sotmeses a avatars glotopolítics que faciliten o dificulten la seua confortabilitat. Les relacions de poder entre els grups que les parlen en contextos multilingües -avui absolutament majoritaris- n’acaben condicionant la viabilitat comunicativa. És fonamental, doncs, prendre consciència que una patrimonialització planetària de la diversitat lingüística ha de garantir les condicions d’existència que requereixen el 42% de les llengües amenaçades. No fer-ho, empobrirà la humanitat enormement.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV
Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans