Trump i els seus col·laboradors prometien resoldre-ho tot quan tinguessin ells el poder. La realitat, com ja va passar amb el Brexit, es que els seus diagnòstics eren erronis i com a conseqüència les seves mesures són inadequades, i a més no havien tingut en compte les conseqüències inesperades.
Es cert que tenen les seves raons i els seus objectius: volen re industrialitzar els país, reduir el dèficit comercial i convertir la democràcia americana en un règim semi-autoritari. Però ho fan d’una manera que perjudicarà, més que a ningú, als propis Estats Units.
Poc a poc es veurà que les seves estratègies son equivocades. Estan atacant les Universitats i espantant als científics i tècnics. Com volen guanyar la carrera tecnològica amb la Xina, que té quatre vegades més tècnics? Estan desmuntant bona part de l’Administració de l’Estat. Com volen guanyar a la Xina quan una de les seves avantatges competitius és l’actiu paper, en recerca i economia, d’un Estat fort?
Han suprimit USAID, per exemple, però en fer-ho prescindiran de les compres dels excedents agrícoles. Molts agricultors, votants de Trump, s’arrisquen a fer fallida. Els nous EEUU s’estan barallant amb els seus aliats principals, Canada, Europa, Mèxic, etc., en plena guerra freda econòmica i tecnològica. Però les guerres es guanyen tenint bons aliats.
Els aranzels tindran poca incidència en la reducció del dèficit, però augmentaran la inflació i reduiran el creixement als EEUU. La imposició d’aranzels, plena d’anades i vingudes, ha estat un impropi espectacle d’improvisacions, equivocacions, rectificacions, etc. Es preocupant, perquè fan mal a molta gent, i a l’hora desconcertant per la grolleria amb que actuen i l’exhibició innecessària de menyspreu cap als demés sers humans. L’equip de Trump em recorda el títol de la famosa novel·la de John Kennedy Toole “La conxorxa dels enzes”.
Hi ha inversors que creuen que Trump és un embolicador. Si, però també és un estúpid. Claudi Cipolla definia els estúpids com aquells que fent mal als demés es feien mal a sí mateixos. Els considerava més perillosos que als malvats, que són els que fan mal als demés per beneficiar-se ells, i que, com Putin, resulten més previsibles.
Es pot ser intel·ligent i estúpid. Sembla que la estupidesa es fruit de les distorsions cognitives y afectives, que fan que aquestes persones avaluen malament la realitat i actuen de manera perjudicial per tothom. Lamentablement, avui les distorsions cognitives i afectives poden arribar a afectar a una part considerable de la societat.
La pregunta és: per què el votants elegeixen a persones com aquestes? Hi han algunes respostes i, si aprofundim prou en elles, podem trobar les claus del nostre temps.
Ja en Shakespeare els bufons desafiaven les convencions i deien el que la gent seriosa no s’atrevia a dir, la qual cosa resultava alliberadora. Per això Trump, entre barbaritats i deliris, ha pogut encapçalar un rebel·lió electoral de gent d’extrema dreta però també de gent que sentia que els seus problemes no tenien lloc a l’espai públic. Hem de tenir en compte que Trump no és el primer bufó que és elegit i portat al poder. Hi ha molts exemples: un pallasso va fundar el partit “Movimento 5 Stelle” a Itàlia i el va portar al govern. També tenia les seves raons, però el resultat ha estat l’arribada al poder del posfeixisme.