Umberto Eco va escriure en algun lloc que, segons Aristòtil, atracar un banc és un delicte, però fundar-lo és un delicte pitjor. Els lectors del filòsof i novel·lista italià de seguit vam sospitar que era una cita falsa o, més aviat, falsament atribuïda a Aristòtil, una juguesca que a El nom de la rosa ja va practicar per desorientar el lector, en atribuir una proposició del Tractatus de Wittgenstein a un místic alemany o en afusellar el tercer capítol del Zadig de Voltaire i situar-lo com a primer capítol (primo giorno) de la novel·la.
Sembla ser que la frase és de Bertolt Brecht, el poeta i dramaturg alemany que tant ha estat representat al nostre país, sobretot entre els anys finals del franquisme i els primers 80, pel missatge transformador que aportava a la nostra societat. En tot cas, si examinem la trajectòria de les entitats bancàries al llarg del nostre segle, ens caldrà convenir que per les boques d’Eco, del pseudoAristòtil i de Brecht parlava la veritat, perquè ha quedat demostrat que l’ofici de banquer és una mera modalitat de la pirateria, amb la petita diferència que els professionals del Carib abordaven i saquejaven els galions d’or i plata i els de la banca les barquetes dels desgraciats.
Vaig recordar Eco mentre escoltava els primers minuts de la transmissió de l’Atlético-Barça, que tanta joia va repartir entre la culerada. De sobte, ho vaig tornar a sentir: la publicitat barroera d’un banc enmig de la narració del partit. Després que Bernat Solé expliqués una gran intervenció de Szczezny, el porter de nom impronunciable, Ricard Torquemada va afirmar taxativament que és un jugador que dona seguretat al Barça, com ens dona seguretat no sé quina assegurança o quin producte de CaixaBank, aquella curiosa institució bancària que ha decidit que no cal tornar a Catalunya, que a València s’hi troba de meravella. La qual cosa ens fa goig als indepes per allò dels Països Catalans i bla, bla, bla, però, en canvi, ja no ens agrada tant que en els darrers anys hagi fet inversions milionàries als CosmoCaixa de Madrid, Sevilla i Saragossa, al mateix temps que els professionals de la TDT han d’anunciar en viu i en directe les seues martingales financeres, com si la nostra ràdio nacional fos Ràdio Teletaxi, amb tot el meu respecte pel senyor Molinero.
La història recent de la Caixa és un drama nacional. La vella i venerable institució, fundada el 1904 per Francesc Moragas, va nàixer de la mà de diverses entitats econòmiques i cíviques barcelonines, entre les quals hi havia l’Ateneu, que en aquell temps presidia Joan Maragall. Com a caixa d’estalvis inspirada en entitats similars del nord d’Europa, tenia un caràcter social, era propietat exclusiva dels estalviadors i mantenia una xarxa de relacions amb la societat civil. En un període de conflicte permanent entre la patronal i els obrers, intentava establir-ne ponts des d’una concepció paternalista del capitalisme i amb una clara diferenciació dels bancs, entitats estrictament mercantils.
Era un model financer que, com és prou sabut, va tenir un gran èxit a Catalunya, amb la creació d’una dotzena de caixes de diverses dimensions que van finançar interessants projectes territorials: la de Barcelona, la Laietana, la de Catalunya, la de Girona o la de Tarragona, per exemple.
Aquest model financer català és cosa del passat, especialment desprès de la fallida declaració d’independència d’octubre de 2017, quan el Borbó i Rajoy van provocar la fugida de CaixaBank, del Sabadell i de centenars d’empreses, amb un veritable sabotatge del sistema bancari espanyol, que va estar al límit del col·lapse. Per rematar la jugada, el 2021 CaixaBank es fusionava amb Bankia, i l’entitat madrilenya, rescatada amb els meus diners i els vostres, era controlada per l’Estat, amb una parella d’espanyols de pro al capdavant, Goirigolzarri i Gortázar. La jugada ens deixava sense sistema financer i als peus dels cavalls del capitalisme barroer de la llotja del Bernabeu.
Va ser Joan Prim qui va posar en circulació la locució “caixa o faixa”. Va ser el 1860, a la batalla de Castillejos, al Rif, en adreçar-se a les tropes per esperonar-les a atacar els marroquins, en una nova versió de l’alea jacta de Cèsar: si guanyaven la batalla, Prim assoliria la faixa de general i, si la perdien, el taüt. Amb el temps, tindria les dues coses: primer, la faixa i el poder; després, la caixa, amb el misteriós atemptat de setembre de 1870, perquè calia neutralitzar aquell insensat que volia modernitzar Espanya i arrencar-la de les urpes dels de sempre.
La història es repeteix. Cal castigar Catalunya, empobrir-la, sabotejar els trens i les inversions, fer-li pagar el beure de la festa hispànica. Cal recordar als catalans qui mana, qui té la faixa i la caixa, perquè tenim una perillosa tendència a l’oblit.
Xavier Vega Castellví