Cal abordar sense dilacions el model nuclear, clarament esgotat i insostenible a mig i llarg termini. Vandellòs i Ascó han estat essencials durant dècades, però ara hem de pensar en la seva adaptació cap a noves vies de generació energètica més sostenibles, respectuoses amb el medi ambient i amb futur real per al territori.
Mentres el preu de la matèria prima va pujant, l’urani enriquit i cal recordar que és una matèria prima finita. Es converteix una vegada utilitzat en un residu que durarà força anys, en piscines de combustible gastat de 20 a 60 anys o contenidors en sec o en els ATIS que encara no s’han solucionat, però es que en els ATC podrien haver d’estar més de 100 anys, molts anys actiu i que s’haurà de gestionar i que això suposarà una gran despesa pública.
Ara, ens demanen emmagatzemar els residus que han estat durant dècades en Territori francès a cada central nuclear, l’Estat ha estat pagant 85.000 euros diaris durant tots estos anys per tenir els residus fora, i ara se’ns demana que estem callats i assumim que a costa de la seguretat i la imatge d’un Territori estalviarem aquesta suma a l’Estat perquè se’ls gastin en altres finalitats que segur no contemplen les Terres de l’Ebre, que és qui les pateix.
L’energia nuclear no és cap ganga, s’han de comptar les despeses que suposen la col.locació d’allò que no vol ningú, ni tampoc pagant 85.000 euros diaris. No és tan neta, ni ecològica, ni tampoc econòmicament parlant.
I el que proposem és que anem pensant com una part d’aquests diners que anaven a França es destinin als municipis que tindran els residus a la vora.
Evidentment a part del que ja reben d’ENRESA que no son en concepte d’emmagatzemament.
A Catalunya amb l’impost nuclear tenim el Fons que repercuteix als municipis de les àrees nuclears i d’altres, a generar llocs de treball, incentius per a la nova indústria als pol.lígons industrials, oportunitats que faran falta quan tanquin les centrals nuclears, a la data que hi ha acordada entre Empreses Elèctriques, Consejo de Seguridad Nuclear i Govern de l’Estat.
A Catalunya ho hem encaminat, però necessitem que la Generalitat s’ho cregui, perquè necessitem que sigui més curosa amb el destí final dels recursos econòmics que van a cada ajuntament.
Més val prevenir, i avui tenim estes eines per fer-ho.
Anem a parlar de coses més senzilles però que tampoc estan resoltes.
Certament és un calvari des dels Ajuntaments i em consta que també Entitats supramunicipals conèixer les potències que es disposen als diferents espais industrials que es volen incentivar. No podem anar a vendre sòl industrial si no sabem quina potència podem oferir a les empreses que anem a buscar.
Necessitem una comunicació fluida (que podria ser també per la manca d’Inversió al sector) entre Companyies elèctriques i Administracions locals i supralocals.
Es dona el cas que les Terres de l’Ebre som el territori que acull 2 reactors a la Ribera d’Ebre i 2 reactors més al Baix Camp però (aquests al BackYard) al quarto traster, perquè geogràficament està a l’Ebre, allí on poses allò que no vols dins de casa) i una Central de Cicle Combinat que ens arriba a partir del 2007.
Hi ha Territoris solidaris, i les Terres de l’Ebre ja ho han estat prou!.
S’han d’aplicar aquelles qüestions científiques que diuen que els Centres Productors han de ser al costat dels Centres Consumidors.
El transport de l’energia és car per lo què costa la instal.lació de kilòmetres i kilòmetres de línies i per altra banda la pèrdua d’energia que es produeix en el mateix transport de l’electricitat. Manteniment i inversió en línies, allò que avui ens toca reclamar per no quedar a fosques.
Perquè al meu municipi, a l’Ametlla de Mar ens quedem sense llum unes quantes vegades a l’any, i tenim tot estos centres productors a la vora.
El canvi que es necessita és profund, el model actual no serveix, un model centralista que penalitza els territoris perifèrics i les comarques més allunyades dels grans nuclis urbans.
Disposats sempre a treballar per bastir Territoris amb projectes de desenvolupament propis, i el Fons Nuclear és una oportunitat que no hem de desaprofitar.
Cal apostar per un model energètic basat en la proximitat, en l’apoderament ciutadà a través de comunitats energètiques locals, fomentant un model distribuït i democràtic, que sigui capaç de generar llocs de treball dignes i riquesa socialment compartida.
Crec en un país que lideri una revolució energètica i industrial basada en criteris d’equitat social, sostenibilitat ambiental i justícia territorial.
És hora de reclamar sobirania energètica. És hora d’exigir al govern espanyol responsabilitat, claredat i compromís amb una planificació energètica justa, territorialment equilibrada i socialment responsable.
Només així, podrem garantir un futur digne, pròsper i just per a tothom.