Es podria dir Montserrat, Glòria o Isabel. Però es diu Juana.
La Juana té 93 anys i no té fills. Fa dos anys que no veu i, des que va caure i es va trencar el fèmur, no pot ni incorporar-se ni caminar sola. Els pulmons i els ronyons comencen a fallar. Els fills de l’única germana que li queda “passen recel” però no viuen ni a la mateixa ciutat. Li han buscat un parell de cuidadores que la tracten bé. No hi són prou hores per les seves necessitats, però tot i així la pensió –minsa– no arriba ni de lluny per cobrir les despeses. El dèficit mensual és gairebé la meitat dels seus ingressos i els estalvis es van consumint. Abans sentia ansietat pel seu futur però ara ja no. Les mossegades de la demència li van prenent també això.
Com de malalta està una societat que abandona les seves persones grans?
Fa dos anys li van tramitar la dependència. Li van donar un grau 2. “Només persones enllitades i que són molt depenents aconsegueixen el 3. No hi ha recursos”, va sentir dir a una metgessa a casa. “I jo no ho soc? No puc fer res sense ajuda”, va pensar. La malaltia ja no li permet seguir converses alienes. Sovint, ni pròpies.
La Juana i les persones que l’estimen busquen desesperadament solucions perquè en el darrer tram de la seva vida compti amb l’assistència que necessita i la dignitat que tothom mereix. Però en la dependència hi ha també especulació. I de “Juanes”, malauradament, n’hi ha moltes.
Com de malalta està una societat que abandona les seves persones grans? Aquesta és segurament la veritable demència. I no està diagnosticada.