De ben petit vaig tenir la sort de poder viatjar amb els meus pares. Aquelles experiències em van obrir els ulls i em van despertar les ganes de descobrir nous llocs, noves cultures i de veure el món amb una perspectiva oberta. A més, els meus pares van apostar fort perquè aprengués anglès des de ben jove, un fet que, sense saber-ho en aquell moment, seria la clau que m’obriria les portes per moure’m pel món amb facilitat.
Però si hi ha alguna cosa que realment valoro d’ells, és l’educació que m’han donat. Sempre han estat damunt meu, guiant-me en cada pas, assegurant-se que seguia el bon camí. Una atenció i una exigència que, sincerament, veig que avui en dia molts pares no tenen amb els seus fills. L’educació no és només anar a l’escola; és inculcar valors, responsabilitat i esforç. I això, per desgràcia, cada cop es veu menys.
Amb aquests fonaments, vaig seguir el camí que molts altres joves de les Terres de l’Ebre emprenen: vaig cursar la carrera en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, vaig fer el màster en docència de secundària i vaig obtenir les titulacions d’entrenador de futbol. Sempre havia jugat a futbol, era la meva passió, i sabia que volia dedicar-m’hi professionalment.
No marxava per plaer, marxava per inversió
Quan vaig acabar el màster, em va sorgir una oportunitat als Estats Units per entrenar en una acadèmia. No m’ho vaig pensar gaire. En aquell moment, el 50% del jovent estava a l’atur i les condicions econòmiques a Espanya eren, parlant clar, un acudit de mal gust. No marxava per plaer, marxava per inversió. Sabia que a la meva primera feina les condicions no serien bones, però el que realment m’impulsava era veure que allà fora hi havia oportunitats de creixement econòmic i personal que, a casa nostra, no existeixen.
I aquí és on arriba la part més crítica. Perquè hem d’anar-nos-en per tindre oportunitats? Perquè les Terres de l’Ebre segueixen sense oferir possibilitats reals per als joves formats? No es tracta només de trobar una feina, es tracta de tenir un marc econòmic i empresarial que permeti evolucionar, progressar i fer carrera. I si parlem del sector esportiu, la situació és encara més desoladora. Hi ha talent, hi ha formació, però no hi ha recorregut.
Viure a fora m’ha ensenyat que la mentalitat és clau: si vols créixer, has de buscar el lloc on puguis fer-ho
Tot i això, aquest article no és un lament, sinó una crida. No podem resignar-nos a acceptar aquesta realitat. Hem de buscar oportunitats, obrir la ment i entendre que el món és molt més gran del que ens envolta. Viure a fora m’ha ensenyat que la mentalitat és clau: si vols créixer, has de buscar el lloc on puguis fer-ho. I si aquest lloc no és casa teva, has de tindre la valentia de fer la maleta.
La pregunta és: estem disposats a lluitar per canviar aquesta realitat o seguirem deixant escapar generacions senceres de joves formats?
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
