L’Institut d’Estudis Catalans defineix la ciència com a “conjunt de coneixences resultant de l’estudi” o “branca del coneixement sistematitzat considerat objecte d’estudi”, entre d’altres. El científic és aquell que empra la seva formació i el mètode del mateix nom per formular hipòtesis i elaborar procediments mitjançant els quals demostrarà o rebutjarà la veracitat i versemblança de l’esmentada pregunta. No obstant, sembla ser que, amb cada rotació terrestre, el nombre d’individus que es desperten creient tenir l’absoluta certesa sobre la veritat objectiva d’uns fets creix de forma incontrolable.
Per entendre’ns, al llevar-nos pel matí i obrir la primera xarxa social a la que en siguem més addictes –ja que utilitzar una altra paraula sovint es quedaria curt– descobrim que l’objectivitat brilla per la seva absència. Ja sigui la descripció d’uns fets, les conclusions d’un estudi o una notícia aparentment inofensiva, les seccions de comentaris, pensades per ser l’àgora dels vells temps grecs, recorden més a les lluites acarnissades dels gladiadors romans. I no critico tant el fet de debatre, que pot ser molt enriquidor, sinó la qualitat dels arguments, sovint motivats per emocions i mentides sense contrarestar, embruteixen les ments dels lectors més crèduls i afegeixen una nova dimensió de dubte i desvinculació a la població.
Ja al 1992, el dramaturg serbi Steve Tesich, sent conscient de l’augment del sensacionalisme i la informació dubtosa al seu entorn social, encunyava el concepte de la “post-veritat”. Aquest concepte reflecteix perfectament el paradigma sòciopolític en el qual ens trobem avui en dia. Quan es suprimeix l’existència d’una veritat objectiva (tot i que temporal) i, encara pitjor, es qüestionen els mètodes establerts i comprovats per tal de trobar-la, la subjectivitat i opinió de cada individu poden ascendir a un primer pla dintre la seva pròpia ment.
En la immensa majoria dels casos no suposarà un gran perill, però quan veiem a líders polítics i socials mentir i negar evidències de fenòmens (sí, ànec Donald, suposo que no era coincidència que visquessis a Florida) per manipular al poble, no puc fer res més que posar-me les mans al cap i resar perquè sigui ràpid i indolor. Com a individus a càrrec de les nostres vides, tenim la responsabilitat de mantenir un equilibri entre el que són els fets objectius (la veritat) i els fets subjectius (la interpretació) a través del diàleg intern i el desenvolupament de la lògica dialèctica. Únicament així podrem evitar que els mestres experts de l’engany i la fal·làcia ens envaeixin amb el seu mètode postcientífic i assegurar la continuïtat de la veritat.